Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Alexandre d’Afrodísia (s.II-III d.C.) HIST.

Filòsof aristotèlic, natural d’Afrodísia, que va ensenyar a Atenes entre els anys 198 i 211 d.C. Va ser deixeble d’Hermini i d’Arsitocles de Messina. Iniciador del comentari filològic aplicat a les obres de Aristòtil, a qui comenta i defensa contra les interpretacions espúries, especialment les dels estoics. En els seus comentaris, que només ens han arribat parcialment, va fer conèixer les diferentes variacions entre diferents còpies, i proposa criteris per adoptar una lectura determinada i no altres. Alexandre d’Afrodísia, que coneixia també els textos aristotèlics actualment perduts (els diàlegs), intenta elaborar una interpretació plenament «aristotèlica» d’Aristòtil. Ha estat considerat el major dels comentaristes d’Aristòtil en l’antiguitat, la qual cosa li va valer el sobrenom de «segon Aristòtil» o «l’Exegeta». Els seus comentaris van ser traduïts al sirià, a l’àrab i al llatí, i van tenir gran influència en la tradició filosòfica posterior.

Dues són les tesis fonamentals de la interpretació aristotèlica d’Alexandre d’Afrodísia, encara que estan íntimament relacionades: una fa referència a les relacions entre els diferents tipus d’enteniment, i desenvolupa una teoria que en Aristòtil estava simplement esbossada; l’altra, relacionada amb l’anterior, fa referència a les relacions dels universals amb les coses particulars, i prefigura una posició de tipus nominalista. Segons ell, en l’home hi ha tres enteniments:

D’aquesta manera, només l’intel·lecte actiu o enteniment agent és separat, i la seva acció és la que permet que l’enteniment pacient o passiu, que és un enteniment material, arribi a convertir-se en intel·lecte adquirit (adeptus). Així, les ànimes dels individus no són immortals, ja que no posseeixen la seva forma separada, sinó que només participen de l’enteniment agent. A més a més, segons Alexandre d’Afrodísia, per a Aristòtil aquest enteniment actiu s’identifica amb el pensament que es pensa a si mateix, la primera causa o Déu.

La declaració de la impossibilitat de la immortalitat de l’ànima individual es lliga a la tesi aristotèlica, reinterpretada per ell, sobre la inexistència dels universals separats de les coses. Els universals solament tenen existència en el moment de ser pensats, ja que són fruit de l’activitat analítica de la ment, de la mateixa manera que una forma no pot existir sense ser forma d’una matèria (hilemorfisme). Aquesta interpretació de l’enteniment agent va tenir una gran importància en l’escolàstica àrab i en la filosofia del Renaixement, donant lloc a l’anomenat alexandrisme.

A les seves obres es distingeixen: els Comentaris a les obres d’Aristòtil (dels quals se n’han perdut una bona part, però que donada la seva influència, es poden rastrejar a través d’algunes de les seves interpretacions en altres autors, com en el comentari de la Física de Simplici), les Qüestions, que són textos curts d’autenticitat problemàtica, i obres personals: Sobre l’ànima, Sobre el destí, La providència.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.