Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Bertalanffy, Ludwig von (1901-1972) HIST. `bertalan.wav', `play"]

Biòleg i filòsof austríac. Va néixer en Atzgersdorf, prop de Viena. Després d'acabar els seus estudis, i fins a 1948, va ser professor de biologia, de la que va ser un dels més importants teòrics, a la universitat de Viena. A partir de 1920 va destacar també pels seus estudis epistemològics. El 1949 va marxar al Canadà i va residir algun temps en els Estats Units. Va estudiar en el context del Cercle de Viena, però es va oposar sempre a les concepcions reduccionistes, mecanicistes i positivistes. Per això, tant en contra del mecanicisme com en contra del vitalisme, va elaborar la seva teoria «organísmica» per explicar els fenòmens vitals. Per a Bertalanffy tot organisme constitueix un «tot obert» que és un «sistema que intercanvia matèria amb el medi circumdant, que exhibeix importació i exportació, constitució i degradació dels seus components materials».

En aquesta concepció organísmica, que estarà en la base de la seva posterior teoria general dels sistemes, el mateix Bertalanffy reconeix la influència d'autors com Nicolau de Cusa, Vico, Leibniz, Goethe, Hegel, Marx, Spengler i Nicolai Hartmann. A diferència dels sistemes mecànics, essencialment tancats, que només necessiten del medi l'energia per funcionar, un organisme viu és un «sistema» fisicoquímic obert amb identitat pròpia, caracteritzat per la seva equifinalitat (capacitat d'arribar a un mateix estat a través de camins diferents), que és un cas particular de la propietat d'equipotencialitat dels sistemes oberts. Una altra característica essencial dels sistemes vius és la seva capacitat espontània d'autoorganització.

El conjunt de les seves obres sobre l'estudi de sistemes oberts en física i biologia, va donar origen a un conjunt d'idees interdisciplinari denominat «Teoria general dels sistemes». Aquesta teoria, apareguda uns deu anys abans que la cibernètica i que la teoria de la informació, entronca amb alguns aspectes d'aquestes i d'altres teories «sistèmiques». Però Bertalanffy considera que molts d'aquests enfocaments són encara deutors dels paradigmes mecanicistes i reduccionistes d'estil positivista, mentre que el seu enfocament, de base organísmica, tendeix més cap a concepcions de tipus emergentista i s'orienta en el sentit d'aconseguir una nova base, diferent de la formulada per Carnap i els filòsofs del Cercle de Viena, per a la unificació de la ciència (veure text ), interès en el que va ser seguit també per altres filòsofs de la ciència, com Hempel.

En l'actualitat, l'enfocament de Bertalanffy és seguit per diversos autors (especialment, per Erwin Laszlo) i entronca directament amb els estudis en noves disciplines com la física del caos, o l'estudi dels sistemes allunyats de l'equilibri de Ilya Prigogine.

La seva obra més coneguda és Teoria general dels sistemes. Bases, desenvolupaments i aplicacions, publicada el 1968. (Hi ha traducció castellana en FCE, Madrid 1976), que és una obra en què recull diverses conferències, assaigs i articles escrits a partir de 1940. Altres obres destacables són: Nicolau de Cusa (1928); Biologia teòrica, 2 vols. (1932); Els problemes de la vida (1949); Teoria general dels sistemes: un nou enfocament cap a la unitat de la ciència, escrita juntament amb C.G. Hempel, RE Bass i H. Jonàs (1951); Models teòrics en biologia i psicologia (1952); El problema ment-cos. Un nou enfocament (1964) i Robots, home i pensament (1967).

(Veure teoria general dels sistemes).


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.