Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Epictet (ca. 50-138) HIST.

Filòsof grec seguidor de les tesis de l’estoïcisme tardà. Va néixer en Hieràpolis, Frígia, cap a l’any 50 d.C. Era esclau de Epafrodit, de la casa de Neró, i va ser manumès per aquest. Una vegada llibert, va viure a Roma i va conèixer al filòsof Musoni Rufus, del qual va ser deixeble fins que Domicià va expulsar als filòsofs de la ciutat. Després d’abandonar Roma, cap a l’any 93, es va establir en Nicòpolis (Èpir) on va desenvolupar els seus ensenyaments fins a la seva mort, esdevinguda en l’any 138. En Nicòpolis, el seu deixeble Flavi Arrià va recopilar les seves doctrines en vuit llibres (dels quals es conserven quatre), titulats )4"JD4$"\ (Diatríbai, «Dissertacions») a partir de les seves lliçons, i també va escriure un petit resum de les seves doctrines conegut com a z+(P,4D\*4@< (Enquiridion). Segons ell -que sintetitza elements del rigorisme moral dels cínics (abstinència de disfrutar de béns materials) amb l’estoïcisme i la doctrina del logos diví que governa el món-, tots els homes poden arribar a la virtut, ja que Déu ens dóna els mitjans suficients com per fer el bé i ens proveeix de les intuïcions morals fonamentals. No obstant això, només a través de l’educació i, especialment, a través de la filosofia i del raonament lògic, és possible l’adequada aplicació dels principis morals adequats. L’educació té dos objectius bàsics: aprendre a adequar les nostres concepcions primàries naturals a les circumstàncies concretes, i a distingir entre el que no està en la nostra mà modificar i el que depèn de nosaltres (veure cita). Sobre allò que no podem decidir nosaltres (com el caure malalts o gaudir de la sort, per exemple), no devem preocupar-nos ni dedicar-li esforços inútils, doncs està en mans del Fat (marmX<0) o de la providència (AD’n@4") divina. De fet, només depèn de nosaltres el bon ús de les representacions, és a dir, acceptar que les coses són com són i res més, i el recte exercici de la voluntat. Només Déu és completament lliure i la nostra llibertat consisteix a la plena acceptació dels seus designis, el que ens dóna la tranquil·litat de saber que tot està sota la seva dependència: l’únic malament està en la nostra voluntat. L’essència d’aquesta voluntat és el voler la virtut i, per a aconseguir-la, cal: ordenar els desitjos segons la raó, el compliment escrupolós del deure i el control dels judicis segons les regles lògiques. A això deuen unir-se la temperància, la castedat, la modèstia i la veracitat.

Unint els ideals morals dels cínics i dels estoics, Epictet subratlla la necessitat de protegir la nostra ànima de les passions (BV2@H) i de les apetències de les coses externes, ja que la verdadera esclavitud és la dels desitjos. En l’aspecte polític, Epictet defensava un ple cosmopolitisme (veure cita), així com la igualtat de tots els homes. Amb això, mantenia en difícil equilibri el patriotisme i la recomanació, en certa forma contradictòria amb els seus ensenyaments, de participar activament en la vida pública. El pensament de Epictet va tenir una gran influència sobre l’emperador Marc Aureli.

Veure text.

  Bibliografia

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.