FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Èudox de Cnidos (ca.408-355) HIST.

Matemàtic, filòsof i astrònom grec. Va néixer a Cnidos (Àsia Menor), on hi havia una florent escola de medicina i filosofia fundada pel metge Cresias. Cap a l'any 394 aC va marxar a Atenes, on va travar amistat amb Plató i va entrar a formar part del cercle dels membres de l'Acadèmia. Posteriorment, va viatjar a Egipte, on va estudiar astronomia. A més a més, va estudiar matemàtiques amb Arquites de Tàrent. Va tornar novament a Cnidos on, sota la influència de Plató i dels democríteus, va ensenyar matemàtiques, política, astronomia, medicina, dret i filosofia. Va destacar com a inventor d'instruments d'observació i mesura. L'any 368 va tornar novament a Atenes on va establir la seva pròpia escola, encara que va mantenir forts llaços amb Plató, qui li va confiar la direcció de l'Acadèmia durant el seu viatge a Sicília l'any 367 a.C.

Va ser crític amb la teoria platònica de les idees separades de les coses perquè, per a ell, les idees es troben barrejades amb les coses encara que, en general, acceptava la majoria de les tesis platòniques. En geometria és autor d'originals teories sobre les corbes i les còniques. D'altra banda, el seu treball de sistematització de la geometria li situa històricament com a precursor dels Elements d'Euclides. Va estudiar, també, el problema del continuo matemàtic i el problema dels nombres irracionals. No obstant això, és més conegut per la seva teoria astronòmica anomenada de les «esferes homocèntriques». Amb aquest model astronomicomatemàtic, Èudox volia conciliar les tesis bàsiques de la cosmologia platònica, basada en el postulat del moviment circular uniforme dels astres i en el geocentrisme, amb les observacions reals que no coincidien de manera simple amb els esmentats pressupostos teòrics. L'esquema general que adopta és el dels pitagòrics, però considerant que la terra està al centre de l'univers i és immòbil, i tots els cossos celests giren entorn d'ella en esferes concèntriques. Per solucionar el problema de les trajectòries planetàries observades que no corresponien a les circulars i uniformes, com exigia la teoria esfèrica del cel, va suposar que cadascun dels planetes anava encastat en la més interna d'un conjunt de diverses esferes (quatre per a cadascun dels planetes retrògrads i tres per al sol i la lluna). En girar cadascuna d'aquestes amb distinta velocitat i entorn d'aqueixos de distinta inclinació, es podien explicar la retrogradació dels planetes i les trajectòries que no coincidien amb els postulats de base. Aquesta concepció va influir decisivament sobre la cosmologia d'Aristòtil, encara que l'esmentat autor, basant-se en el sistema reformulat per Cal·lip, va augmentar el nombre d'esferes concèntriques (veure text).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.