Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Pascal, Blaise (1623-1662) HIST.

[image]Filòsof francès, nascut a Clermont. Traslladada la seva família a París el 1631, l'acurada educació que el seu pare li procura abasta tant les lletres com les ciències. El seu pare, Étienne Pascal, expert geòmetra, es relaciona amb Pierre de Fermat, Gilles Personne de Roberval, Descartes, Gassendi i altres, amb els qui freqüenta les reunions que Marin Mersenne convocava al seu convent dels Mínims, a la plaça dels Vosges; a elles assisteix també el seu fill, Blaise, d'enginy precoç i grans aptituds científiques. El 1640, en canviar el seu pare de càrrec oficial, la família s'instal·la a Rouen, on B. Pascal publica, als 16 anys, el seu primer Assaig sobre còniques (1640), que immortalitza el seu teorema sobre aquest tema (veure cita). Per aquesta època es publica l'Augustinus, de Ypres Jansen, introductor del jansenisme, condemnat per la Inquisició el 1641, i poc després, amb ocasió de trobar-se malalt Pascal, tota la família entra en contacte amb el jansenisme. El seu esperit científic no decau, no obstant això, i repeteix a Rouen (1646) l'experiment sobre la pressió atmosfèrica i el buit, dut a terme anteriorment per Torricelli. Traslladat a París, comencen les seves antipaties amb Descartes; publica Noves experiències referents al buit (1647) i entra en polèmica amb els jesuïtes (P. Noël), defensors en aquell moment de les teories aristotèliques i cartesianes de la impossibilitat del buit (horror vacui), i inicia gestions per repetir la seva experiència decisiva sobre el buit a Clermont, al cim de Puy-de-Dôme, demostrant que hi ha un buit entre la columna de mercuri i l'extrem superior del tub, d'on es va concloure el «principi de Pascal» (veure cita), i demostrant així mateix la relació entre el pes de l'atmosfera i l'altura aconseguida per la columna de mercuri. El comentari sobre l'experiència apareix, el 1648, com a Relat de la gran experiència de l'equilibri dels líquids.

Instal·lat definitivament a París, treballa en el seu Tractat del buit (del que només es conserva el pròleg) i en el Tractat de l'equilibri dels líquids i del pes de la massa d'aire (publicats pòstumament, el 1663). Explota comercialment la seva «màquina aritmètica», avantpassat de la màquina de calcular, construïda per ell en la seva estada a Rouen, i porta una vida mundana de saló en saló parisenc. El 1654 investiga sobre «matemàtica de l'atzar» -estudis que formen part de l'inici històric de la teoria de la probabilitat-, sobre el triangle aritmètic que porta el seu nom, el raonament matemàtic que portarà el nom de raonament per recurrència, o inducció matemàtica, i altres treballs que resulten inicis de càlcul integral. Passada aquesta època, no obstant això, d'intensa activitat científica, la seva vida pateix un gir radical, que eli bolca a interessar-se per altres qüestions més humanes, a més de les científiques, en experimentar, la nit del 23 de novembre de 1654, una experiència mística, que ell mateix qualifica de «conversió» en el seu Memorial (trobat, després de la seva mort, cosit a una vora de la seva roba). A partir d'aquest moment, es retira amb freqüència i per períodes de temps -com feien els anomenats «solitaris»- al monestir de Port-Royal, seu espiritual del jansenisme, i on està la seva germana Jacqueline, entregant-se també ell a una vida monacal. Redacta Converses amb el senyor de Sacy (el seu director espiritual), sobre el tema de l'home pecador alhora que redimit, enfrontant la visió estoica de la natura humana de Epictet amb la de l'escèptic Montaigne.

[image]En iniciar-se la persecució ja més directa dels creients de Port-Royal i en ser condemnat per la universitat de París el seu gran valedor, A. Arnauld, els jansenistes requereixen Pascal que contribueixi a la difusió de les seves idees. Redacta llavors, amb el pseudònim de Louis de Montalte, les divuit Cartes provincials (1656-1657) contra els jesuïtes, els principals adversaris del jansenisme, i en elles ataca el seu mode de plantejar els problemes de la gràcia i la predestinació, els sistemes morals i la casuística, que des del seu punt de vista són excuses per no admetre la realitat de la natura humana pecadora. A aquesta època pertanyen també L'esperit geomètric i l'art de persuadir i Escrits sobre la gràcia (1656). El 1658, al mateix temps que apareixen les seves investigacions sobre la cicloide (corba, anomenada en francès roulette, que descriu un punt qualsevol d'una circumferència que roda sobre un pla), l'últim dels seus intents de no abandonar la investigació científica, emprèn la tasca de redactar un tractat apologètic general sobre la religió cristiana, que, degut ja a la malaltia que el debilita, no pot sinó esbossar, i que, recollit el material que escriu ininterrompudament, dóna lloc al conegut Pensaments (editats pòstumament, 1670), el títol sencer del qual és Pensaments de Pascal sobre la religió i altres temes, trobats entre els seus papers després de la seva mort. En ells insisteix sobre les distàncies que creu que cal prendre respecte de la filosofia del racionalisme de Descartes, per a qui Déu, al seu entendre, només és un déu geomètric del que es podria prescindir; recorre a l'esprit de finesse -esperit de finor- que es guia per la intuïció i el sentiment, a què es refereix segurament quan parla de les «raons del cor», diferents de les de l'enteniment (veure text), i que oposa i distingeix del mer esprit géometric, que no és sinó la raó matemàtica, que usa definicions i demostracions. En aquest context de la utilitat de no deixar-se portar únicament per l'esperit geomètric, exposa la seva argumentació sobre la necessitat de creure en l'existència de Déu, coneguda com la «aposta de Pascal»: Només hi ha dues possibilitats -diu Pascal-, creure que Déu existeix, o no creure-ho, i «és necessari apostar». Si es creu que Déu existeix i realment existeix, la recompensa és la felicitat eterna; si es creu que Déu existeix i realment no existeix, res es perd, igual que si es creu que no existeix i realment no existeix. Només es perd quan no es creu que Déu existeixi, existint Déu realment: «si guanyeu, guanyeu tot; si perdeu, no perdeu res. Aposteu, doncs, perquè Déu existeix, sense vacil·lar» (veure text).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.