Una teoria està obligada a admetre aquelles entitats -i només aquelles- a les quals han de referir-se les variables lligades de la teoria perquè les afirmacions fetes en aquestes siguin vertaderes.

_________________________________________________________________

La filosofia que ens proposa Quine es caracteritza per un cert aire iconoclasta, especialment sobre tòpics sagrats de la filosofia del segle xx, i justament aquesta singularitat ha provocat que bona part dels filòsofs contemporanis hagen hagut de dialogar amb ell. Un d’aquests tòpics, potser el més general, és el que pretén demarcar els àmbits de la ciència i la filosofia: siga quin siga el criteri de demarcació, el valor epistemològic de la investigació filosòfica o l’actitud de la filosofia davant les ciències dures o no dures, etc. són problemes que han preocupat tots els filòsofs del segle que acaba de finalitzar. Doncs bé, l’actitud de Quine consisteix a negar que hi haja cap criteri de demarcació: la ciència i la filosofia formen un continu teorètic, el filòsof no viu en un exili còsmic des del qual contemplar el que hi ha i els intents dels mortals per conèixer i explicar el que hi ha; el filòsof i el científic naveguen en el mateix vaixell al qual no li és possible sortir de la mar per reparar els danys. Tant se val dir que la filosofia és ciència, com que la ciència és filosofia, tan sols és un problema de grau de generalització, i tant l’imperatiu de no contradir l’experiència sensorial com el de remuntar el vol cap a nivells teòrics són exigències tant per a l’una com per a l’altra.
Al meu parer tres grans tesis del seu pensament perviuran com el seu llegat més específic, deixant de banda les importants aportacions al desenvolupament de la lògica formal: la crítica a l’analitivitat, l’holisme semàntic i epistemològic i la proposta de naturalització de l’epistemologia. La primera d’aquestes tesis nega una distinció sacralitzada en la filosofia moderna i que figura en els fonaments de l’epistemologia del segle XX: hi ha enunciats la veritat dels quals depèn del significat dels seus termes, i acceptar aquest tipus d’enunciats implica acceptar que els significats són una mena d’essències eternes definides no se sap ben bé per qui.
La tesi de l’holisme diu que ni el significat ni per tant la veritat d’un enunciat poden ésser establertes aïlladament comparant-los un a un amb els fets. Un enunciat pertany a un sistema (un “tot” semàntic i teòric) i és el sistema com a tal el que té significat i el que es contrasta amb l’experiència per a determinar-ne la validesa epistemològica.
Per últim, la naturalització de l’epistemologia és la concreció més revulsiva per a la filosofia moderna (almenys en algun dels seus plantejaments més rellevants) de la seua tesi de la continuïtat entre ciència i filosofia. La filosofia moderna va constituir un camp d’investigació com a propi de la filosofia: la lògica del coneixement (la lògica de l’episteme = epistemologia). Quine proposa com a camí per a eixir de l’atzucac en el qual es troba l’epistemologia el de reduir-la a psicologia, és a dir, anàlisi empírica dels processos cognitius. Aquesta tesi enunciada l’any 1965 i publicada el 1969 ha influït poderosament en els estudis epistemològics de la segona meitat del segle.
Des de la mort de Ludwig Wittgenstein en 1951, la de Bertrand Russell en 1970, i la de K. R. Popper en 1994, el recent traspàs de Willard Van Orman Quine constitueix la pèrdua d’un dels darrers grans referents de la tradició analítica del segle XX.