Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Rorty, Richard HIST. `rorty.wav', `play"] (1931-2007)

Filòsof nord-americà. Va néixer a Nova York, el 1931 i va morir el 8 de juny de 2007. Va estudiar a les universitats de Chicago i Yale on es va formar en la tradició de la filosofia analítica angloamericana, però també era bon coneixedor del pensament centreeuropeu. Va ser professor de filosofia a la universitat de Princeton fins que el 1983 va renunciar a la seva càtedra de filosofia per ocupar el lloc de professor d'Humanitats a la universitat de Virginia. L'esmentat canvi professional no és aliè a les seves tesis sobre el paper de la filosofia, que ell va combatre en la mesura que pugui ser entesa com a recerca privilegiada de fonaments. En aquest sentit se situa, d'una banda, en la línia que entronca amb el pragmatisme americà, especialment en la tradició de Dewey; d'altra banda, en la línia de la filosofia postnietzscheana de Wittgenstein i Heidegger que reprenen l’impuls poètic com a camí de reflexió i, finalment, entronca amb la crítica de filòsofs com Quine, Sellars i Davidson a l'essencialisme i al dogma del representacionisme.

Segons Rorty, Dewey, Wittgenstein i Heidegger han situat la filosofia en una via diferent i superadora de les clàssiques i obsoletes formes anteriors, basades en els dogmes que Quine, Sellars i Davidson han criticat. El nucli de la filosofia que ha de ser superada és, segons Rorty, una teoria del coneixement entès a partir de la noció de «mirall de la natura» o de representació, que ha continuat afectant els corrents filosòfics contemporanis, incloent al positivisme, la filosofia analítica i la fenomenologia, que han intentat elaborar una filosofia entesa com una «ciència estricta». Basant-se, en part, en la crítica de Quine als dogmes de l'empirisme i, especialment, en la crítica de Davidson al dualisme inherent a tota la filosofia moderna (tant racionalista com empirista), entre dades sensorials i elements conceptuals (dualisme a què afegien un tercer terme intermedi: les idees de Descartes o de Locke, les impressions i idees de Hume, les intuïcions i els conceptes de Kant, o les dades sensorials del positivisme lògic), Rorty ataca la necessitat de postular una separació entre conceptes i material no conceptualitzat. Aquesta és la base del monisme anomal davidsonià, i la base de la crítica de Davidson i Rorty a la concepció clàssica del coneixement entès com a mirall o representació de la realitat. D'aquesta manera, segons Rorty (Richard Rorty, "Veinte años después", en El giro lingüístico, Paidós /ICE UAB, Barcelona 1990, p.165.), el monisme anomal de Davidson porta a les seves últimes conseqüències el naturalisme, l'holisme i l'antidualisme de Dewey (per a qui la ciència és una empresa social i històricament determinada, que no pot pretendre accedir a «la» veritat plena) i de Quine, i abandona la idea d'un «llenguatge» entès com a mitjà estructurat de representació capaç de mantenir unes determinades relacions amb una altra entitat diferenciada anomenada «món». D'aquí se segueix que, segons Rorty, ja no tingui sentit parlar de «els problemes de la filosofia», perquè els únics problemes que van poder merèixer aquest nom van ser els de la relació entre ment i realitat i entre pensament i representació, que a partir de la crítica de Davidson ha estat eliminat (veure text). D'altra banda, tampoc té sentit parlar d'uns pretesos «problemes del llenguatge», en quant que no té sentit parlar del «llenguatge» en els termes en què ha estat concebut per la tradició del gir lingüístic i de la filosofia analítica.

L'antiessencialisme i l'antifonamentalisme de Rorty, que ataca la Filosofia entesa com a recerca privilegiada de fonaments, està en la base de la seva renúncia al lloc de professor de filosofia i el seu pas a professor d'humanitats, ja que situa la filosofia junt amb la crítica literària, la poesia, l'art i altres formes de l'activitat humanística, i abandona tota pretensió d'un accés privilegiat en Ser o a la Veritat. Per això, Rorty efectua una deconstrucció (en un sentit pròxim al deconstructivisme de Derrida) dels pressupostos i de les bases que estan en la base del coneixement entès com a representació, deconstrucció que troba també una de les seves fonts en el rebuig heideggerià a considerar la veritat del ser amb la veritat de la ciència. La seva crítica es dirigeix especialment contra la filosofia analítica i contra la filosofia de l’anomenat gir lingüístic. D'aquesta manera, Rorty apareix com a postmodern i com postanalític, encara que critica la filosofia analítica utilitzant els mètodes d'aquest corrent. En la seva crítica, a més d'arremetre contra els prejudicis representacionistes, declara que la pretensió de recerca de fonaments és fruit d'una decisió ètica disfressada d'epistemologia i d'ontologia. Els fonaments que instaura la filosofia analítica constitueixen normes i criteris de veritat; que, en última instància, remeten a una prèvia decisió de fundar-se en nocions ontològiques com les de Veritat, Història, Natura, Racionalitat o Mètode Científic, que puguin subministrar el que Rorty anomena irònicament un «confort metafísic». D'aquesta manera, el seu programa de deconstrucció va dirigit contra el pretès privilegi moral que la filosofia s'atorga a si mateixa i que es disfressa sota vestidures epistemològiques, però que continuen sent intents d'establir formes de validesa general i instaurar definicions normatives i codis axiològics. Per això, també reclama un lloc a l'hermenèutica entesa com a substituta del buit que ha deixat l'epistemologia, però assenyalant que «l'hermenèutica és una expressió de l'esperança que l'espai cultural deixat per l'abandó de l'epistemologia no arribi a omplir-se» (R. Rorty, La filosofía y el espejo de la naturaleza, Cátedra, Madrid 1983, p.287.).

Enfront dels intents de fonamentació, Rorty defensa la pura contingència en el marc de la tradició del pragmatisme americà, de la poètica heideggeriana i de la tradició lúdica d'origen nietzscheà. En l'àmbit de l'ètica no cal buscar cap fonamentació externa a la pròpies pràctiques socials contingents de les societats democràtiques i, sí que és necessari, en canvi, fugir dels arguments d'autoritat basats en una pretesa racionalitat epistemològica. Per això substitueix la categoria de coneixement, basada en última instància en uns pressupostos morals disfressats, per la categoria de conversa. De la mateixa manera que a partir del segle XVIII i, especialment, a partir del segle XIX, el desenvolupament de la ciència va ser difuminant la «necessitat» social de trobar un fonament religiós i transcendent a la realitat, Rorty pensa que el segle XX és el propi d'una societat no filosòfica la societat del qual ja no necessita dels fonaments i legitimacions de la filosofia, d'una societat que ja no pot acceptar la formulació de criteris de «veritat», sinó que ha d'orientar-se cap a la consecució de la felicitat a partir de la indignació social contra les limitacions de la llibertat.

Les conseqüències d'aquestes concepcions de Rorty han estat fortament atacades, ja que, segons els seus crítics, Rorty seria merament un defensor del statu quo social i defensor d'una posició cínica: si no hi ha fonament tot està permès, s'arriba a un relativisme extrem i, si l'únic criteri és la pràctica social de les societats liberal burgeses, s'està defensant la supremacia d'aquestes en una mena de darwinisme social que prima la llei del més fort. D'aquesta manera, segons els seus crítics (especialment els vinculats amb la tradició de la teoria crítica francfortiana), Rorty apareixeria com el prototip d'intel·lectual burgès postmodern que defensa els privilegis del seu propi model social. Però Rorty considera que, d'una banda, res autoritza la instauració d'un fonament presumptament lligat als «grans» conceptes i a una pretesa Veritat, i que la defensa de la pròpia tradició moral i la pròpia pràctica de la comunitat sociocultural és també el que fan els defensors d'una necessitat de fonamentació, però amb la diferència que aquests ho fan de forma encoberta.

 Obres principals de R. Rorty

Traduccions castellanes:


Enllaços externs

http://www.stanford.edu/~rrorty/

http://plato.stanford.edu/entries/rorty/

 

 

 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.