FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Filòsof alemany, nascut a Danzig. De família rica, durant els anys 1800 i 1803-1804 i en plena adolescència, emprèn viatges, junt amb la seva família, per tot Europa. A la tornada dels seus viatges, i després d’heretar, a la mort del seu pare el 1805, una fortuna que li permet viure de rendes tota la seva vida, ingressa a la universitat de Gotinga per cursar medicina, carrera que canvia al segon any per la de filosofia. Estudia també a Berlín on assisteix a les classes de Fichte i Schleiermacher; rebutja ja llavors la relació entre filosofia i religió i anota en el quadern de classe, enfront de l’afirmació de Schleiermacher que ningú pot ser filòsof sense ser religiós, «ningú que sigui religiós pot ser filòsof». S’allunya momentàniament de Berlín per redactar la seva tesi doctoral, que defensa el 1813 amb el títol de La quàdrupla arrel del principi de raó suficient.

El 1819 apareix la seva obra més important, El món com a voluntat i representació; cap d’aquestes dues obres li dóna fama com a filòsof i el 1820 decideix traslladar-se a Berlín per donar classes. Les dóna, expressament, a la mateixa hora que Hegel, a qui professava la més profunda aversió, i no constitueixen sinó un fracàs d’oients. Per causa de la pesta, abandona Berlín i el 1833 s’instal·la definitivament a Frankfurt. Retirat de la docència, continua escrivint i publica el 1836 Sobre la voluntat en la natura i, el 1841, Els dos problemes fonamentals de l’ètica. Reedita la seva obra fonamental, El món com a voluntat i representació, afegint-li nous capítols i nous improperis contra la filosofia de «els professors de filosofia», a la que contraposa la seva pròpia, que considera filosofia de la veritat. El 1851, l'acurat estil literari de Parerga i Paralipómena -extensa col·lecció d’aforismes sobre molt variats temes, de la que els Aforismes sobre la saviesa de la vida són el seu llibre més llegit-, li procura la fama que, fins al moment, se li havia mostrat fugissera.

En el seu primer pròleg al món com a voluntat i representació, Schopenhauer remet els orígens de la seva filosofia a Plató, Kant i fins a les Upanishads. El punt de partida és l’afirmació kantiana de què «el món és una representació meva», que significa que tot quant coneixem succeeix i existeix només en els fons de la consciència humana, on l’objecte s’identifica amb el subjecte (veure text). Es tracta, doncs, d’una afirmació d’idealisme fonamental continuada amb la seva concepció de com coneix l’home el món en la seva consciència: a través de les formes a priori de l’espai, el temps i pròpiament a través de la causalitat, que actua sobre els coneixements espacialitzats i temporalitzats. Sobre aquests actua la causalitat en les seves quatre formes diferents (esdevenir, conèixer, ser i actuar), la qual cosa dóna origen a les diverses classes d’objectes del món.

El món així conegut no és més que fenomen, aparença, allò que la filosofia índia anomena «vel de Maia», no cosa en si. A la cosa en si hi pot arribar l’home per mitjà de la voluntat, aquesta és l’essència de l’home, que es manifesta en el cos, pel qual l’home és també món. En ella, a més a més, veu l’essència de totes les coses: per la voluntat, o per la vida, que hi ha en tot, s’arriba a l’essència mateixa de les coses en si. La seva filosofia és, doncs, una filosofia de la voluntat. A la voluntat podria també donar-li el nom d’impuls, energia o força original, però aquests noms remeten més aviat al món del coneixement i no al de la mateixa vida, l’essència de la qual veu ben simbolitzada amb el nom de voluntat.

A la pregunta fonamental de la filosofia sobre «què és el món?» respon Schopenhauer dient que és representació, força i voluntat. Força cega i voluntat insatisfeta, aspiració, desig, dolor, tragèdia; tampoc la història és racionalitat i progrés, sinó cec i enganyós atzar. L’alliberament de la irracionalitat i la ceguesa només és possible a través del art (estat estètic; veure text). La experiència estètica és, no obstant això, només un alliberament momentani del dolor, el tedi i la insatisfacció de viure. Hi ha una altra fase, l’estat ètic, que s’aconsegueix per la negació de la voluntat de viure, origen de tot mal: exigeix primer l’anul·lació de la pròpia individualitat egoista i que impedeix la pietat i la compassió, i després l’ascesi que és negació i extinció de totes les manifestacions de la voluntat, com en el nirvana budista o l’ascètica cristiana més rigorosa. Després de la negació de la voluntat, no queda sinó el no res, que és el que és el món (veure text).

L’irracionalisme filosòfic de Schopenhauer ha influït en filosofia i literatura; Kafka, Thomas Mann o Musil, en literatura, i Eduard von Hartmann, Bergson, Nietzsche i Freud, en filosofia, són deutors seus.

Bibliografia

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.