Spencer, Herbert (1820-1903) HIST. `spencer.wav', `play"]

Filòsof evolucionista anglès. Va néixer a Derby, i sent fill d'un mestre que va voler assajar en el seu fill les seves teories pedagògiques, va ser autodidacta. Va treballar com a enginyer i com a periodista econòmic, i va ser amic de T. Huxley, de Francis Galton, del famós físic James C. Maxwell, de l'antropòleg James G. Frazer, i de J. Stuart Mill. Als quaranta anys va concebre un vast sistema filosòfic evolucionista, amb anterioritat a Darwin, que va desenvolupar al llarg de la resta de la seva vida. Per això, va saludar l'aparició del darwinisme com una corroboració de les seves concepcions, i va integrar l'evolucionisme darwinià en els seus sistema filosòfic, en el qual va desenvolupar la idea que l'evolució, entesa com a concepte unificador, regeix tota la realitat fenomènica, des del sistema solar fins a les espècies animals; des de la natura inorgànica fins a les societats, la moral i la vida de l'esperit, que en certa forma s'hereta. Va exercir una gran influència en la filosofia i en la cultura de finals del segle passat, especialment sobre Bergson.

Per a Spencer el procés evolutiu és un procés no teleològic que marxa seguint un doble compàs: a) el de la fixació d'energia, caracteritzat pel desplegament, especialització i diferenciació d'allò simple al complex, i b) el de la descomposició o alliberament d'energia. És, doncs, un procés que va d'allò simple al complex i d'allò homogeni, indeterminat i incoherent, a allò heterogeni, determinat i coherent, regit pels principis de la conservació de la matèria i de l'energia. En la mateixa mesura en què es produeix una disgregació de la matèria, hi ha una absorció d'energia, la qual cosa engendra la que l'anomena la llei del ritme (alternança entre ascens i caiguda en l'evolució y desenvolupament de tots els fenòmens). Aquesta llei fonamental de l'evolució la va formular de la manera següent: «integració de matèria i dissipació concomitant del moviment, en la que la matèria passa d'un estat d'homogeneïtat incoherent indefinida, a una heterogeneïtat coherent definida». A més a més, va identificar evolució amb progrés, i va concebre la vida com un ajust constant entre l'entorn extern i el món intern de cada vivent.

Sustenta una concepció fenomenista del coneixement, és a dir, afirma que la ciència i la filosofia estan limitades al coneixement d'allò donat, del relatiu i fenomènic. No obstant això, el món fenomènic és la manifestació de l'evolució d'un absolut incognoscible, és manifestació d'una força de què res podem saber, ja que no és ni de natura material ni espiritual, però es manifesta desplegant-se, sense cap finalitat, en diversos processos evolutius. L'existència d'aquesta realitat incognoscible (tesi inspirada en Hamilton i Mansel) és utilitzada per Spencer per assenyalar que no hi ha contradicció entre ciència, filosofia i religió, ja que aquesta, en última instància, es limita a afirmar que l'existència del món i tot el que ens envolta és un misteri que sempre necessita ser interpretat i, encara que totes les religions erren en donar aquesta interpretació, la seva missió és la de manifestar el caràcter inescrutable d'allò absolut. Si la tasca de la ciència és el coneixement dels aspectes concrets de les diverses formes de l'evolució (coneixement parcialment unificat), la de la filosofia és el coneixement sintètic d'aquesta evolució. Per realitzar el seu programa, al qual anomena sistema de filosofia sintètica, Spencer va anar estudiant les diferents formes de manifestar-se l'evolució en la biologia, la psicologia, la sociologia i l'ètica.

Al terreny de la política i la moral, Spencer, que considerava que els principis de l'ètica tenen una base biològica (tesi que estarà en la base de les concepcions del darwinisme social), va defensar una forma extrema de liberalisme (veure text), i sostenia que l'ésser humà, producte més perfecte de l'evolució biològica, cultural i espiritual, està organitzat en societats l'evolució superorgànica de les quals condueix necessàriament a l'individualisme, que és manifestació d'una qualitat moral superior i, en l'esmentat procés evolutiu, la intervenció de l'Estat és pertorbadora, raó per la qual advoca per deixar la societat a l'espontaneïtat que regeix la seva evolució, ja que l'Estat, en quant que no té consciència pròpia, no és realment un producte fidel al procés evolutiu. En una societat més desenvolupada, sustentada en l'individualisme, hi haurà una perfecta concordança entre egoisme i altruisme, ja que l'evolució moral fa coincidir, cada cop més, la satisfacció de l'individu amb el benestar dels altres. Les veritats que considerem a priori, tals com les lleis matemàtiques i lògiques, les nocions d'espai, temps o causalitat, per exemple, així com els valors morals, són fruit d'una herència transmesa pels nostres avantpassats, herència de l'espècie que va millorant en el curs de l'evolució.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.