Vitoria, Francisco de (1492/1493-1546) HIST.

Filósofo i teòleg espanyol, nascut a Vitòria (Àlaba), reconegut com el fundador del dret internacional i, juntament amb Erasme de Rotterdam, un dels principals representants de l'humanisme cristià. Va ingressar de jove en l'ordre dels dominics i va estudiar a París. Va ensenyar teologia a París, Valladolid i Salamanca.

A banda d'edicions i pròlegs a obres d'altres autors, les seves obres més conegudes són apunts de classe o resums especials d'apunts, coneguts amb el nom de relectiones o repeticions: De potestate civili, De potestate Ecclesiae prior, De potestate Ecclesiae posterior, De potestate papae et concilii i, en especial, De lege (trad. castellana: La ley, Reus, Madrid 1995.), De Indis i De Iure belli. En aquest conjunt d'obres jurídiques, morals i polítiques, desenvolupa una teoria de la societat, la natura de la qual, objectius, fins i principi d'autoritat s'inspiren en la doctrina aristotèlica de l'origen natural. La seva aportació jurídica més nova és el llavors anomenat ius gentium, o dret internacional, barreja de dret natural i de costums i tractats jurídics entre països, interpretat a la sola llum de la raó. A aquesta nova teoria del dret natural dels pobles (a la seva existència, independència, igualtat, sobirania, lliure comunicació i comerç) s'afegeix la del sotmetiment obligat del sobirà a les seves pròpies lleis; ambdues teories, fundades en un concepte naixent de sobirania popular, xocaven amb la pràctica política de l'imperi espanyol, colonialista i absolutista, però es van anar obrint camí entre els juristes europeus.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.