Filòsof grec del període hel·lenístic. Va ser el fundador de l’escola filosòfica estoica. Va néixer en Cítion, a l’illa de Xipre. Sent encara molt jove es va traslladar a Atenes, on va ser deixeble del cínic Crates, del megàric Estilpó, i dels platònics Xenòcrates i Polemon. Va estudiar dialèctica amb Diodor Cronos, i va manifestar admiració per Sòcrates. Cap a l’any 300, gairebé per la mateixa època en què Epicur va fundar el Jardí, Zenó va fundar a Atenes la Stoa, anomenada així pel lloc (Stoá poikile, és a dir, «pòrtic pintat») en el que es reunien els seus membres, els estoics. Va iniciar les bases d’aquest important corrent filosòfic i va dividir la filosofia en

• ètica,

• física i

• lògica.

En ètica va sustentar que la natura està regida per un ordre natural incommovible, raó per la qual és absurd voler resistir-se al destí marcat per la providència (veure text). El savi deu, perquè, seguir el seu destí i no immutar-se davant els esdeveniments que ens depara l’existència (veure text). En física, va defensar un monisme materialista i, en lògica, es va interessar per les relacions entre pensament i llenguatge (veure estoïcisme).

Les seves obres s’han perdut, de manera que coneixem el pensament de l’estoïcisme i de Zenó de Cítion, fonamentalment, a partir de l’elaboració que d’aquestes tesis va fer Crisip. Segons sembla, no obstant això, les línies directrius de tot l’estoïcisme es trobaven ja a l’obra de Zenó. Segons alguns testimonis antics, com els aportats per Diógenes Laerci, va escriure diverses obres, d’entre les que destaquen: De la República (escrita encara sota la influència del cínic Crates); Els signes; El discurs; De la vida segons la natura; De la natura humana; Les passions, i Sobre l’amor.

Bibliografia sobre estoïcisme

Fragments i testimonis par a l'estudi de l'estoïcisme antic: Stoicorum Veterum Fragmenta, edició de H. von Arnim, 4 vols., Leipzig 1903-1924, reimprès en Stuttgart 1964.

Traduccions al castellà:

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.