Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

areté GEN.

Terme grec (GD0JZ, areté) que procedeix del comparatiu de l’adjectiu agathós, «bo», que a la seva vegada procedeix de l’arrel aga- («el millor»), que es recolza en la partícula inseparable «ari-», indicadora d’una idea d’excel·lència, que està en la base d’aristos (þD4FJ@H, el superlatiu de distingit i selecte, que en plural era utilitzat per designar la noblesa o aristocràcia). Significa, originàriament, «excel·lència o perfecció de les persones o les coses».

HomerEn aquest sentit, els grecs de l’època de Homer i de Hesíode, i fins al segle IV a.C., parlaven de l’areté com d’una força o una capacitat: el vigor i la salut són l’areté del cos, la sagacitat, la intel·ligència i la previsió són l’areté de l’esperit. Posteriorment, i a causa de la influència de Aristòtil, aquest terme ha passat a traduir-se habitualment per virtut.

L’areté en Homer va lligada al valor en el combat i a la glòria militar. L’home que posseeix areté és aquell que és digne d’admiració i honor i, encara que qui posseïa areté era agathós (bo), aquest concepte mancava encara de valor moral.
 
SolóEn l’època de Soló, l’areté es vincula amb la llei i el seu compliment. Més endavant, vindrà a significar l’excel·lència o capacitat de qualsevol cosa, persona o instrument, per dur a terme la funció a què és destinat. D’aquesta manera, podrà parlar-se de l’areté d’un artesà, com a sinònim d’expert en el seu quefer. En l’època dels sofistes es considerarà que per ser un bon ciutadà es requerien aptituds polítiques adequades, que ja no són només les relacionades amb el combat o amb l’antiga noció de l’època homèrica. Per això, els sofistes es declaren mestres d’areté, en el sentit de mestres per a la convivència a la polis, tal com ho posa de manifest Plató en el Menó (72a-c). Plató mateix planteja en el Protàgoras la qüestió de si és possible ensenyar l’areté, i sustenta, seguint l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, que pot ser ensenyada, si les virtuts tenen alguna cosa en comú i si són coneixement. En la República sostindrà que hi ha tres virtuts fonamentals: la prudència, la fortalesa i la temprança (que es corresponen amb les tres parts de l’ànima), i que l’harmonia entre elles engendra la justícia. Per la seva banda, Aristòtil sustentarà que la virtut és un estat de l’ànima distint, doncs, de les passions i de les facultats, i s’aconsegueix per mitjà de la ètica, ja que són qüestió de pràctica o d’hàbit (veure just mig). Per als estoics l’areté, entesa com apatia i autarquia, és l’únic bé real.

 


El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu.  El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.