Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: els atributs del temps-nombre

El nombre mínim en sentit absolut és el dos. Però, com a nombre concret, de vegades ho és i de vegades no ho és. Així, per exemple, en el cas d’una línia, el nombre mínim respecte a la multiplicitat és una línia o dues línies, però respecte a la magnitud no hi ha mínim, perquè tota línia és sempre divisible. I de la mateixa manera també el temps, perquè respecte al nombre hi ha un temps mínim (un o dos), però respecte a la magnitud no n’hi ha.

Això és també evident pel fet que no es parla d’un temps ràpid o lent, sinó de molt o poc, o de llarg o breu. Perquè, en quant continu, el temps és llarg o breu, i, en tant que nombre, és molt o poc. Però no és ràpid o lent, perquè no hi ha cap nombre amb què numerem que sigui ràpid o lent.

A més a més, el temps és simultàniament el mateix en totes parts, però el temps anterior no és el mateix que el posterior, perquè, encara que el canvi present és un, el canvi que ja ha succeït i el canvi per venir són diferents. El temps és nombre, però no com allò mitjançant la qual cosa numerem, sinó com el que és numerat; i en quant succeeix abans i després, és sempre diferent, perquè els "ares" són diferents. El nombre és sempre un i el mateix, sigui el de cent cavalls o el de cent homes, però les coses de què és nombre són diferents els cavalls són distints dels homes. A més a més, així com un moviment pot ser un i el mateix una vegada i una altra, així també pot ser-ho el temps, com un any o una primavera o una tardor.

D’altra banda, no sols mesurem el moviment pel temps, sinó també el temps pel moviment, perquè ambdós es delimiten entre si: el temps delimita un moviment en ser el nombre d’aquest moviment, i un moviment delimita al mateix temps. I parlem de molt o poc de temps mesurant-ho per allò numerable, com per exemple per un cavall mesurem el nombre de cavalls, Perquè coneixem quants cavalls hi ha pel seu nombre, i al seu torn per un cavall coneixem el nombre mateix dels cavalls. I de la mateixa manera amb el temps i el moviment, perquè mesurem un moviment pel temps i el temps per un moviment, i és raonable que sigui així, perquè un moviment segueix a una magnitud i el temps segueix a un moviment, sent tots quantitats contínues i divisibles: el moviment té aquestes propietats perquè les té la magnitud, i el temps les té perquè les té el moviment. I mesurem la magnitud pel moviment i el moviment per la magnitud, perquè diem que el camí és molt si ho és el viatge, i que aquest és molt si el camí ho és, i també que el temps és molt si el moviment ho és, i que el moviment és molt si el temps ho és.

I ja que el temps és la mesura del moviment i del que s’està movent, i ho mesura quan s’ha determinat un moviment que serà la mesura d’un moviment total (com el colze mesura una longitud quan s’ha determinat una magnitud que serà la mesura del tot), i ja que «ser en el temps» significa per al moviment que tant el moviment com el seu ser són mesurats pel temps (ja que aquest temps mesurarà alhora tant el moviment com l’ésser d’aquest moviment, i per a un moviment «ser en el temps» significa que el seu ser és mesurable), resulta clar llavors que també per a les altres coses «ser en el temps» significa que l’ésser de cadascuna d’elles és mesurat pel temps. Perquè «ser en el temps» significa una de dos: o 1) ser quan el temps és, o 2) ser en el sentit en què diem d’algunes coses que són en un nombre, a saber, o com una part o com una propietat d’un nombre i en general com quelcom pertanyent al nombre, o bé en el sentit que el nombre és d’elles.

Ara bé, ja que el temps és nombre, l’ara i l'abans i quant és tal són en el temps, així com la unitat, allò imparell i allò parell són en el numero (al senat que aquests són quelcom que pertany al nombre i aquells quelcom que pertany al mateix temps), però les coses són en el temps com en un nombre. I si és així, elles estan contingudes pel temps, així com les coses en el nombre ho estan pel nombre, i les cosa al lloc pel lloc. I és també evident que ser en el temps no significa ser quan el temps és, com tampoc ser en el moviment o ser al lloc significa ser quan el moviment o el lloc són. Perquè si «ser en quelcom» signifiqués això, llavors totes les coses serien en alguna cosa qualsevol, i el cel existiria en un gra de mill, ja que quan el gra de mill és, també el cel és. Però això últim és perquè es dóna el cas que és així, mentre que per al temps i el moviment hi ha una implicació necessària: per al que és «en el temps», quan existeix ha d’haver-hi necessàriament un temps, i per al que és «en el moviment», quan existeix ha d’haver-hi necessàriament un moviment.

Però ja que «ser en el temps» és com ser en el nombre, caldrà admetre un temps més gran que el de tot el que és en el temps. Per això totes les coses que són en el temps tenen necessàriament que ser contingudes pel temps, de la mateixa manera que totes les altres coses que són «en quelcom», com les que existeixen en un lloc, pel lloc.

D’altra banda, «ser en el temps» és ser afectat pel temps, i així se sol dir que el temps deteriora les coses, que tot envelleix pel temps, que el temps fa oblidar, però no es diu que s’aprèn pel temps, ni que pel temps s’arriba a ser jove i bell; perquè el temps és, per si mateix, més aviat causa de destrucció, ja que és el nombre del moviment, i el moviment fa sortir de si al que existeix.

És evident, llavors, que les coses que són sempre, en tant que són sempre, no són en el temps, ja que no estan contingudes pel temps, ni el seu ser és mesurat per temps. Un signe d’això és el fet que el temps no els afecta, ja que no existeixen en el temps.

I ja que el temps és la mesura del moviment, serà també la mesura del repòs, ja que tot repòs és en el temps. Perquè, encara que el que és en moviment ha de moure’s, no tot el que és en el temps ha de moure’s, ja que el temps no és un moviment, sinó el nombre del moviment, i el que és en el repòs pot ser també en el nombre del moviment; perquè no tot el que és immòbil existeix en repòs, sinó només el que està privat de moviment però pot ser mogut per natura, com s’ha dit abans.

«Ser en el nombre» significa que el nombre és de la cosa i que el seu ser és mesurat pel nombre en el qual és; després si una cosa és «en el temps», serà mesurada pel temps. El temps mesurarà el que mou i el que reposa, a u és tant que mogut i a un altre en tant que reposa, ja que en aquest cas mesurarà la quantitat de moviment i en un altre la quantitat de repòs.

Després, estrictament parlant, allò que s’ha mogut no és mesurable pel temps que té alguna quantitat, sinó només en tant que el seu moviment té alguna quantitat. Després, tot el que no existeix ni en moviment ni en repòs no existeix en el temps, perquè «ser en el temps» és «ser mesurat pel temps», i el temps és la mesura del moviment i el repòs.

És evident, llavors, que tot el que no és tampoc és en el temps; per exemple, la qual cosa no pot ser de cap manera, com la diagonal que sigui commensurable amb el costat.

En general, si el temps és en si mateix mesura del moviment, i indirectament és mesurada d’altres coses, és clar llavors que allò el del qual ser sigui mesurable pel temps haurà d’existir en repòs o en moviment. Per tant, tot quan és susceptible de destrucció i de generació, i en general tot quant de vegades és i de vegades no és, haurà de ser necessàriament en el temps -perquè hi ha un temps més gran que supera la seva substància i el temps que mesura la seva substància. Ara, de les coses que el temps conté, però que no són, algunes ja han estat (per exemple, Homer, que va existir en un temps), altres seran (per exemple, qualsevol esdeveniment futur), segons que el temps contingui a unes o a altres; si a ambdues, ambdues van ser i seran. Però si el temps no les conté de cap mode, llavors no van ser ni són ni seran; i entre les coses que no són, hi ha també aquelles els oposats de les quals són sempre, com la incommensurabilitat de la diagonal és sempre, i això no existeix en el temps. Ni tampoc la commensurabilitat de la diagonal: aquesta sempre no és, doncs és contrària al que sempre és. Quant a les coses els contraris de les quals sempre no són, aquestes poden ser i no ser, i són susceptibles de generació i destrucció.

__________________________________________

Física, 220b-222a. (Gredos, Madrid 1995, p.276-282).

Veure altres textos d'Aristòtil sobre el temps.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.