Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: el temps

El problema general del temps.

Després del que s’ha dit hem de passar a l’estudi del temps. Convé, primer, plantejar correctament les dificultats sobre aquest, a fi de determinar, mitjançant una argumentació exotèrica, si cal incloure-l entre el que és o entre el que no és, i estudiar després quina és la seva natura.

Que no és totalment, o que és però de manera fosca i difícil de captar, ho podem sospitar de quant segueix. Doncs una part d’ell ha succeït i ja no és, una altra està per venir i no és encara, i d’ambdues parts es compon tant el temps infinit com el temps periòdic. Però sembla impossible que el que està compost de no ser tingui part en l’ésser.

A més d’això, si ha d’existir quelcom divisible en parts, llavors serà necessari que, quan existeixi, existeixin també les parts, o totes o algunes. Però, encara que el temps és divisible, algunes de les seves parts ja han estat, altres estan per venir, i cap «és». L’ara no és una part, perquè una part és la mesura del tot, i el tot ha d’estar compost de parts, però no sembla que el temps estigui compost d’"ares".

A més a més, no és fàcil veure si l’ara, que sembla el límit entre el passat i el futur, roman sempre un i el mateix o és sempre un altre diferent. Perquè si fos sempre diferent, i si cap de les dues parts que estan en el temps anessin simultànies (a menys que una d’elles contingui a l’altra, com el temps més gran conté al mateix temps més petit), i si l’ara que no és, però abans era, hagués d’haver-se destruït en algun temps, llavors els ara no podran ser simultanis entre si, ja que sempre l’ara anterior s’haurà destruït. Però l’ara anterior no pot haver-se destruït en si mateix, perquè era llavors, ni tampoc pot destruir-se en un altre ara. Perquè cal admetre que és tan impossible que els ares siguin contigus entre si, com que un punt ho sigui amb un altre punt. Llavors, si no es destruís en el següent ara, sinó en un altre, existiria simultàniament amb els infinits ares que hi ha entre ambdós, la qual cosa és impossible.

D’altra banda, tampoc és possible que un ara romangui sempre el mateix, perquè cap cosa finita i divisible té un sol límit, tant si és contínua en una com en gaires dimensions. Però l’ara és un límit, i és possible prendre un temps limitat. A més a més, si ser simultani respecte al temps és ser en un i el mateix ara, ni abans ni després, i si tant les coses anteriors com les posteriors estiguessin en aquest ara present, llavors els esdeveniments de fa deu mil anys serien simultanis amb els actuals, i res de quant succeeixi seria anterior o posterior a res.

Tals són les dificultats que es plantegen sobre el temps. En quant a què és el temps i quina és la seva natura, el que se’ns ha transmès llança molt poca llum sobre les dificultats que abans hem delimitat.

Alguns diuen que el temps és el moviment del Tot, altres que és l’esfera mateixa. Però una part del moviment circular també és temps, encara que no és moviment circular, perquè només prenem una part del moviment circular, no el moviment circular. A més a més, si hi hagués molts mons, el moviment de qualsevol d’ells seria igualment el temps, i hi hauria llavors múltiples temps que serien simultanis. Hi ha també alguns que pensen que el temps és l’esfera del Tot, perquè totes les coses estan en el temps i en l’esfera del Tot; però aquesta és una visió massa ingènua perquè considerem les impossibles conseqüències que conté.

Però, ja que es pensa que el temps és un cert moviment i un cert canvi, caldrà examinar això. Perquè només hi ha canvi i moviment en la cosa que està canviant o allí on es del cas que quelcom es mogui o canviï; però el temps està present per igual en totes parts i amb totes les coses. A més a més, tot canvi és més ràpid o més lent, però el temps no ho és. Perquè el lent i allò ràpid es defineixen mitjançant el temps: ràpid és el que es mou molt en poc de temps, lent el que es mou poc en molt temps. Però el temps no és definit mitjançant el temps, tant si es presa quantitativament com qualitativament.

és, doncs, evident que el temps no és un moviment (de moment no hi ha cap diferència per a nosaltres entre dir «moviment» i dir «canvi»).

__________________________________________________

Física, 217b-219a. (Gredos, Madrid 1995, p.264-268).

Veure altres textos d'Aristòtil sobre el temps.

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.