Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: l’enteniment pacient

Vegem ara la part de l’ànima per la qual l’ànima coneix i comprèn, ja sigui aquesta part separada, o no separada, segons l’extensió sinó segons la raó. Hem d’examinar quina és la seva diferència [específica] i com es produeix la intel·lecció.

Si la intel·lecció és anàloga a la sensació, pensar consistirà a patir per l’acció d’allò intel·ligible, o per algun altre procés del mateix gènere. Així doncs aquesta part de l’ànima ha de ser impassible però susceptible de rebre la forma; que sigui en potència semblant a la forma però sense ser aquesta forma mateixa, i que l’enteniment es comporti amb els intel·ligibles de la mateixa manera que la sensibilitat amb els sensibles. Per consegüent, com pensa totes les coses, l’enteniment necessàriament ha de ser sense barreja, com diu Anaxàgores, «a fi que domini», és a dir, que conegui. Perquè manifestant la seva pròpia forma, fa nosa i s’oposa a la forma estranya. Per tant, no té una altra natura que la de ser en potència. Així aquesta part de l’ànima que s’anomena enteniment (i entenc per enteniment allò pel que l’ànima pensa i comprèn), no és cap ser en acte abans de pensar. També per això no és raonable admetre que l’enteniment estigui barrejat amb el cos, perquè llavors adquiriria alguna qualitat determinada, fred o calent, o fins i tot posseiria algun òrgan com els sentits, i en realitat, no en té cap. Tenen raó els que han sostingut que l’ànima és el lloc de les formes, però amb la reserva que no es tracta de l’ànima sencera, sinó de l’ànima intel·lectiva, ni de les formes en acte, sinó de les formes en potència.

Que la impassibilitat de la sensibilitat i la de l’enteniment no són semblants, resulta clar si es consideren els òrgans sensorials i els sentits. Perquè el sentit no és capaç de sentir després d’una excitació sensible massa forta: per exemple, no es percep so després de sons intensos, igual que després de colors o olors molt fortes no veiem ni odorem. Mentre que l’enteniment, quan ha pensat un objecte molt intel·ligible, no es mostra menys capaç, sinó al contrari, de pensar els objectes que són poc intel·ligibles. La raó és que el sentit no existeix amb independència del cos, mentre que l’enteniment està separat d’ell.

Quan l’enteniment s’ha convertit en cadascun dels intel·ligibles, en el sentit en què s’anomena savi a qui està en acte (cosa que ocorre quan el savi és, per si mateix, capaç de passar a l’acte), fins i tot llavors està encara en potència d’un cert mode, però no de la mateixa manera que abans d’haver après o haver descobert; i llavors és capaç també de pensar-se a si mateix.

Ja que la magnitud és diferent de l’essència de la magnitud, i l’aigua de l’essència de l’aigua (i així ocorre a moltes coses, però no a totes) jutgem de l’essència de la carn i de la carn mateixa, per facultats diferents, o per actes diferents [de la mateixa facultat]. Perquè la carn no existeix amb independència de la matèria, [...]. Així doncs jutgem del fred i de la calor per la sensibilitat, igual que de les qualitats de què la carn és una raó. Al contrari, per una altra facultat, o separada de l’anterior, o que es troba en la mateixa relació amb ella que la línia sinuosa, un cop adreçada, amb la línia sinuosa en si, jutgem de l’essència de la carn. [...]

Però podríem posar-nos la següent dificultat. Si l’enteniment és simple i impassible i no té res comú amb cap cosa, com diu Anaxàgores, com pensarà, ja que pensar és un cert patir quelcom? Quan una natura comuna pertany a dos termes, sembla que l’un actua i l’altre pateix. Una altra pregunta: és intel·ligible l’enteniment ? En efecte, o bé l’enteniment pertanyerà als altres intel·ligibles, si no és intel·ligible en virtut d’una altra cosa, i si allò intel·ligible és quelcom específicament un; o bé, barrejat amb l’enteniment, hi haurà algun altre element estrany que ho farà intel·ligible, com als altres intel·ligibles. No hauríem més aviat de tornar a la nostra distinció precedent de la passió que s’exerceix gràcies a un element comú, i dir que l’enteniment és d’algun mode en potència els intel·ligibles mateixos, però que no és en acte cap d’ells abans d’haver pensat? Ha de succeir com en un tabula rasa on no hi ha res escrit en acte; exactament així és el que ocorre amb l’enteniment.

D’altra banda, l’enteniment és intel·ligible com ho són els intel·ligibles. Ja que en el cas dels éssers immaterials són idèntics el que pensa i allò que s’ha pensat, perquè la ciència teorètica i allò que s’ha conegut per ella són el mateix. Però queda per determinar la causa que no es pensai sempre. Al contrari, en les coses que tenen matèria cadascun dels intel·ligibles està només en potència. D’això resulta que l’enteniment no pot pertànyer a aquestes últimes coses (perquè l’enteniment només és potència de tals coses a exclusió de la seva matèria), mentre que la intel·ligibilitat pertanyerà a l’enteniment.

__________________________________________________

De l’ànima, III, 4. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.66-68).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.