Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: la intel·ligència divina

La natura de la intel·ligència [divina] suscita alguns problemes. La intel·ligència sembla la més divina de les coses que apareixen com divines. Però com ha de ser, per tenir aquest caràcter? Apareixen aquí algunes dificultats. O ben no pensa res, però, en què queda llavors la seva dignitat? És com el que dorm. O ben pensa, però el seu pensament depèn d’un altre principi, ja que la seva essència no és l’acte del pensament sinó potència, no és la substància suprema, perquè la seva dignitat consisteix a pensar. A més a més, tant si la seva essència és la intel·ligència [en potència], com el pensament [en acte], què pensa? En efecte, o es pensa a si mateixa o pensa quelcom d’un altre. Si pensa una altra cosa, o és sempre la mateixa, o són coses diverses. Hi ha o no una diferència si l’objecte del seu pensament és el bé, o qualsevol cosa? O seria absurd que certes coses fossin objecte del seu pensament? És doncs evident que pensa el que hi ha de més diví i de més digne i que no canvia d’objecte, perquè seria un canvi per a pitjor, i una cosa així seria ja un moviment.

En primer lloc doncs, si [la intel·ligència divina] no és el pensament [en acte], sinó una potència, és lògic suposar que la continuïtat del pensament és una fatiga per a ella. A més a més és clar que hi haurà quelcom superior a la intel·ligència, a saber, el que pensa. Ja que el pensar i l’acte del pensament pertanyeran igualment a què pensa el pitjor, de manera que, si ha d’evitar-se això, i ha d’evitar-se perquè hi ha coses que és millor no veure que veure-les, el pensament no serà el millor que hi ha.

[La intel·ligència divina] es pensa doncs a si mateixa, ja que ella és el més excel·lent que hi ha, i el seu pensament és el pensament del pensament. [No obstant això] la ciència, la sensació, l’opinió i el pensament discursiu semblen tenir sempre un objecte diferent de si mateixos, només accessòriament [s’ocupen] de si mateixos. D’altra banda, si pensar i ser pensat són coses distintes a quin de les dos es referirà l’excel·lència del pensament? Ja que no és el mateix ser un acte de pensament i el que es pensa. Però en alguns casos no es confon la ciència amb el seu objecte? En les ciències pràctiques [l’objecte] és la substància sense matèria i la quidditas; en les ciències teòriques, l’objecte el constitueixen el concepte i el pensament. I ja que no hi ha diferència entre el que pensa i el pensament per als objectes immaterials, el pensament [diví] i el seu objecte seran idèntics, i el pensament serà el mateix que l’objecte del pensament.

Queda encara una dificultat: si l’objecte del pensament [diví] és compost. En aquest cas canviaria en passar d’una part del tot a una altra. O [no hauríem de dir més aviat que] tot el que no té matèria és indivisible? Així com el pensament humà coneix les coses compostes en un cert temps, ja que no té el seu bé en això o en allò, sinó que el seu suprem ben és un tot que és quelcom distint, així també es condueix el pensament [diví] respecte de si mateix durant tota l’eternitat.

__________________________________________________

Metafísica, XIII, 9. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.83-84).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.