Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: la sensació

L’acte del sensible i el del sentit són un sol i mateix acte, però la seva essència no és la mateixa. Agafo com a exemple el so i l’oïda en acte. És possible que el que posseeix l’oïda no senti, i el que està dotat de sonoritat no ressoni sempre. Però quan passa a l’acte aquell que està en potència de sentir, i sona el que està en potència de sonar, en aquest moment es produeixen simultàniament l’oïda en acte i el so en acte, que podríem anomenar respectivament audició i ressonància.

Per tant, si el moviment, l’acció i la passió resideixen en el pacient, necessàriament el so i l’oïda en acte resideixen l’un i l’altre en l’oïda en potència; ja que l’acte de l’agent i del motor es produeix en el pacient, i per això no cal que el motor sigui mogut. L’acte d’allò sonor és doncs so o ressonància, i el d’allò auditiu, oïda o audició; perquè l’oïda té un doble significat i allò sonor igualment. I el mateix podem dir dels altres sentits i dels altres sensibles. En efecte, igual que l’acció i la passió resideixen en el pacient i no en l’agent, així de l’acte del sensible i l’acte del sentit resideixen en el que sent. Però en certs casos els dos actes reben un nom, per exemple, la ressonància i l’audició, mentre que en altres casos l’un o l’altre no tenen nom. Així s’anomena visió a l’acte de la vista, però el de color no té nom. S’anomena gustació a l’acte del gust, però el d’allò sàpid no té nom.

Ara, ja que l’acte del sensible i el del que sent són un sol acte, encara que la seva essència sigui diferent, és necessari que desapareguin i subsisteixin alhora l’oïda i el so així comprès, així com el sabor i el gust, i igualment els altres sentits i els altres sensibles. Al contrari, això no cal per als sensibles en potència, i els primers fisiòlegs es van equivocar quan van dir que no existia ni el blanc ni el negre sense la vista, ni el sabor sense el gust. Si en cert sentit la seva opinió és encertada, en un altre sentit no ho és. Ja que la sensació i el sensible es diuen de dos modes: segons la potència, o segons l’acte. En aquest últim cas, s’aplica bé el que han dit, però no en el primer cas. Han pres en sentit absolut uns termes que no admeten sentit absolut.

__________________________________________________

De l’ànima, III, 2. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.65-66).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.