Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: la generació

Pparlem ara, en primer lloc, de la generació en general, perquè és conforme a la natura parlar primer del que és comú i examinar després el que és particular.

Quan diem que una cosa arriba a ser d’una altra, o que quelcom arriba a ser de quelcom distint, podem referir-nos bé al que és simple o bé al que és compost. Vull dir el següent: un home pot arribar a ser músic, i també el que és no-músic pot arribar a ser músic, o l’home no-músic pot arribar a ser un home músic. Anomeno simple al terme inicial de l’arribar a ser, a saber «home» i «no-músic», i simple també el que ha arribat a ser, «músic»; però quan diem «l’home no músic arriba a ser un home músic», tant aquell que arriba ser com el que ha arribat a ser són compostos.

Ara bé, en un d’aquests casos no diem només: «això arriba a ser», sinó també: «això arriba a ser d’això», per exemple, «el músic arriba a ser del no-músic». Però no parlem de la mateixa manera en tots els casos, ja que no diem: «el músic ha arribat a ser de l’home», sinó: «l’home ha arribat a ser músic».

D’altra banda, quan diem que quelcom simple arriba a ser, en un cas roman el que arriba a ser i en un altre no roman; en efecte, l’home roman i és un home quan arriba a ser músic, mentre que el no-músic i l’a-músic no romanen, ni com simples ni com compostos.

Després d’aquestes distincions es pot comprendre que, en tots els casos d’arribar a ser, si se’ls considera com hem dit, ha d’haver-hi sempre quelcom subjacent en el que arriba a ser, i per a això, encara que és un en nombre, no és un en forma (i per «forma» entenc el mateix que per «concepte»). Doncs no és el mateix l’ésser de l’home que l’ésser del no-músic, ja que l’un roman, mentre que l’altre no roman: el que no és un oposat, roman (perquè l’home roman); però el no-músic i l’a-músic no roman, ni tampoc el compost d’ambdós, això és l’home a-músic.

Diem «quelcom arriba a ser de quelcom», i no «quelcom arriba a ser quelcom», principalment de les coses que no romanen; així diem «el músic arriba a ser de l’a-músic», i no «el músic arriba a ser de l’home». Encara que també de les coses que romanen parlem en ocasions de la mateixa manera, perquè diem que del bronze arriba a ser una estàtua, i no que el bronze arriba a ser una estàtua. [...]

«Arribar a ser» (gígnesthai) es diu en molts sentits : en alguns casos no es parla simplement d’arribar a ser, sinó d’arribar a ser quelcom particular, però només de les substàncies es diu que arriben a ser en sentit absolut. Quan no es tracta de substàncies, és evident que ha d’haver-hi un subjecte del que arriba a ser, perquè en l’arribar a ser d’una quantitat o una qualitat o una relació o un on hi ha sempre un subjecte d’aquest arribar a ser, ja que només la substància no es predica de cap altre subjecte, mentre que tot el altres es predica de la substància. Però que també les substàncies, i tots els altres ens simples, arriben a ser d’un substrat, resulta evident si se l’examina amb atenció. Perquè sempre hi ha quelcom subjacent del que correspon el que arriba a ser; per exemple, els animals i les plantes procedeixen de la llavor.

Les coses que simplement arriben a ser ho fan en alguns casos per transfiguració, com l’estàtua del bronze; en altres per addició, com les coses que augmenten; en altres per sostracció, com l’Hermes de la pedra; en altres per composició, com la casa; en altres per alteració, com les coses que canvien respecte a la seva matèria. És evident que totes les coses que arriben a ser d’aquesta manera procedeixen d’un substrat.

Resulta clar llavors de quant s’ha dit que tot el que arriba a ser és sempre compost, i que no sols hi ha quelcom que arriba a ser, sinó quelcom que arriba a ser «això», i l’últim en dos sentits: o és el substrat o és el que oposa. Entenc per «oposat», per exemple, l’a-músic, i per «subjecte» l’home; crido també «oposat» a la carència de figura o de forma o d’ordre, mentre que crido «subjecte» al bronze o a la pedra o a l’or.

Per tant, si de les coses que són per natura hi ha causes i principis de què primàriament són i han arribat a ser, i això no per accident, sinó cadascuna el que es diu que és segons la seva substància, llavors és evident que tot arriba a ser des d’un substrat i una forma. Perquè «home músic» està compost, en cert sentit, de «home» i de «músic», ja que se’l pot analitzar en els conceptes d’ambdós. És clar, llavors, que el que arriba a ser prové d’aquests.

El substrat és un en nombre, però dos quant a la forma (perquè allò numerable és l’home o l’or o, en general, la matèria, ja que és sobretot la cosa individual, i no és per accident com allò que s’ha generat arriba a ser d’això; en canvi, la privació i la contrarietat són només accidentals). Però la forma és una, com l’ordre o la música o qualsevol altra determinació semblant. Per això, en un sentit cal dir que els principis són dos, i en un altre que són tres. En un sentit són els contraris, com en el cas del músic i l’a-músic, o de la calor i el fred, o de l’harmònic i allò inharmònic; però en un altre sentit no ho són, ja que és impossible que els contraris s’afectin entre si. Però aquesta dificultat pot resoldre’s també perquè hi ha un altre terme, el substrat, que no és un contrari. Per consegüent, en cert sentit els principis no són més nombrosos que els oposats, sinó que, per així dir-ho, són dos en nombre; però, en un altre sentit, com en cadascun d’ells hi ha un ésser distint, no són ja dos, sinó tres; perquè «ser home» és distint del «ser a-músic», i «ser informe» és distint de «ser bronze».

Hem dit, perquè, quants són els principis de l’arribar a ser de les coses naturals i en quin sentit són tants, i queda clar que ha d’haver-hi un substrat per als contraris i que els contraris són dos. Però, en un altre sentit, això no cal, perquè n’hi ha prou amb un dels contraris per efectuar el canvi per la seva absència o presència. [...]

Hem dit en el que precedeix en quin sentit els principis són dos i en quin sentit són més. Primer vam dir que només els contraris són principis, i després que és necessari un substrat i que els principis són tres. Amb això s’ha aclarit quina és la diferència entre els contraris, com els principis es relacionen entre si, i què és el substrat. No obstant això, encara no està clar quin dels dos és la substància, si la forma o el substrat. Però que els principis són tres, en quin sentit són tres i en quina relació estan entre si, està clar.

_______________________________________________

Física, 189b 30-191a 22. (Gredos, Madrid 1995, p.110-115).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.