Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Aristòtil: l’aprehensió dels principis

Respecte dels principis, la discussió d’algunes dificultats preliminars ens ensenyarà clarament com arribem a conèixer-los i quin és l’hàbit que els distingeix.

Ja hem dit anteriorment que no és possible saber mitjançant demostració sense conèixer els primers principis immediats. Però poden suscitar-se qüestions quant al coneixement d’aquests principis immediats. Es podria preguntar no sols si aquest coneixement és, o no, de la mateixa espècie que la ciència demostrativa, sinó a més a més si hi ha, o no, ciència en cadascun d’aquests casos. O encara si només hi ha ciència per a les conclusions, mentre que per als principis hi hauria una altra classe de coneixement. A l’últim, si els hàbits que ens fan conèixer els principis no són innats sinó adquirits, o bé si són innats però al principi latents.

Però és un absurd que posseïm els principis d’aquest últim mode. Perquè tindríem coneixements més exactes que la demostració, i els ignoraríem. Però si els adquirim sense posseir-los anteriorment, com podríem conèixer-los i saber-los sense partir d’un coneixement previ? És impossible, igual que hem indicat per a la demostració. Així doncs, és clar que no podem tenir el coneixement innat dels principis, i que els principis tampoc poden formar-se en nosaltres si no tenim cap coneixement ni hàbit d’ells. És perquè necessari que posseïm algun poder [d’adquirir-los] però sense que aquest poder sigui superior en exactitud al coneixement mateix dels principis.

Ara bé, evidentment és aquest un gènere de coneixement que es troba en tots els animals, ja que posseeixen un poder innat de discerniment a què cridem sensibilitat. Però, encara que la sensibilitat sigui innata en tots els animals, en alguns es produeix una persistència de l’objecte percebut, persistència que no es produeix en un altre. D’aquesta manera, en els animals en què no té lloc aquesta persistència, no hi ha cap coneixement més enllà de la sensació actual, almenys per als objectes de què no conserven cap impressió. Al contrari, els animals en què es produeix aquesta persistència retenen les dades sensibles en l’ànima. I quan aquesta persistència es repeteix molts cops, es presenta una altra diferència: en alguns es forma una noció (logos) a partir d’ella, i en altres no. Així de la sensació ve el record, com ja hem dit, i del record molts cops repetit d’una mateixa cosa ve l’experiència, perquè una multiplicitat numèrica de records constitueix una sola experiència. Tanmateix de l’experiència, o d’allò universal en total repòs en l’ànima como una unitat a banda de la multiplicitat i que és una i idèntica en tots els subjectes particulars, ve el principi de l’art i de la ciència, de l’art pel que concerneix en esdevenir i de la ciència pel que concerneix en ser.

Aquests hàbits no són perquè innats en nosaltres distintament, i no procedeixen tampoc d’altres principis més coneguts, sinó de la sensació. El mateix que en una batalla, enmig del desordre, en detenir-se un soldat, es deté un altre, i després un altre, fins que l’exèrcit ha tornat a la seva ordre primitiu. L’ànima és de tal natura que pot experimentar quelcom semblant. Hem ja tractat aquest punt, però com no ho hem fet d’una manera bastant clar, ho repetirem. Quan un de les dades sensibles indiferenciades es deté, en l’ànima es produeix un primer universal; perquè, encara que l’objecte percebut sigui un individu, la sensació és d’allò universal: de l’home, per exemple, i no de l’home Callias. Després es produeix una segona detenció entre aquests primers universals, després una altra, fins que es detenen a l’últim les nocions indivisiblement i pròpiament universals: per exemple [primer es té la idea] de tal animal, després de l’animal i així successivament.

Per tant és evident que és necessàriament la inducció la que ens fa conèixer els principis, perquè d’aquesta manera la sensació mateixa produeix allò universal en nosaltres. Quant als hàbits del pensament per què coneixem la veritat, ja que els uns són vertaders i els altres són susceptibles d’error, com l’opinió i el raonament, mentre que la ciència i la intel·ligència són al contrari sempre vertaderes; ja que, d’altra banda. cap gènere de coneixement és més exacte que la ciència sinó és la intel·lecció, ja que els principis són més cognoscibles que les demostracions, mentre que tota ciència es fa amb el raonament; d’això resulta que dels principis no hi haurà ciència. I ja que cap gènere de coneixement pot ser més vertader que la ciència, si no és la intel·ligència, és la intel·ligència la que agafarà els principis. Això resulta no sols de les consideracions precedents, sinó també del fet que el principi de demostració no constitueix ell mateix una demostració, ni per tant una ciència ho serà de ciència. Així doncs, si nosaltres no posseïm a banda de la ciència cap altre gènere de coneixement vertader, hem d’afirmar que és la intel·ligència la que serà el principi de la ciència. I la intel·ligència és el principi del principi, de la mateixa manera que la ciència es condueix respecte de tota cosa.

__________________________________________________

Segons analítics, Il·ltre, 19. (R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat antiga, Herder, Barcelona 1982, 5a. ed., p.59-61).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.