Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Gilles Deleuze: record i percepció (el bergsonisme i la noció del virtual (II))

El nostre problema és ara el següent com adquireix el passat pur una existència psicològica?, com s’arriba a actualitzar aquest virtual pur? Doncs bé, del present sorgeix una invocació segons les exigències o necessitats de la situació present. Donem el «salt» i ens instal·lem no sols en l’element del passat en general, sinó també en tal o tal regió, és a dir, en tal o tal nivell que, en una mena de Reminiscència, suposem que corresponen a les nostres necessitats actuals. Cada nivell, en efecte, comprèn la totalitat del nostre passat, encara que en un estat més o menys contret. I Bergson afegeix: també hi ha records dominants, com a punts notables, variables d’un nivell a un altre. Una paraula anglesa, per exemple, ha estat pronunciada davant mi. No és el mateix, en virtut de la situació, haver de preguntar-me quin pot ser la llengua en general de què aquesta paraula forma part, que qui m’ha dit anteriorment aquesta paraula o una altra semblant. Segons el cas dono un salt a una o altra regió del passat, m’instal·lo en un o altre nivell, sol·licito una o altra dominant. Succeeix que fracaso. En buscar un record m’instal·lo en un nivell massa contret, massa estret per a l’esmentat record, o, al contrari, massa ampli i dilatat. Caldrà refer-ho tot novament per trobar el salt just. Volem insistir en això: aquesta anàlisi, que sembla tenir tanta finor psicològica, té realment un sentit molt diferent. Es refereix a la nostra afinitat amb l’ésser a la nostra relació amb l’ésser i a la varietat d’aquesta relació. La consciència psicològica encara no ha nascut, sinó que naixerà. I naixerà precisament perquè troba aquí les seves condicions pròpiament ontològiques.

[...] En primer lloc no hem de confondre la invocació al record i la «evocació de la imatge». La invocació al record és aquest salt sobtat pel qual m’instal·lo en allò virtual, en el passat, en una determinada regió del passat, en tal o tal nivell de contracció. Creiem que aquesta invocació expressa la dimensió pròpiament ontològica de l’home o, més aviat, de la memòria: «Però el nostre record roman encara en estat virtual...». Quan parlem, al contrari, d’evocació o de reviviscència de la imatge, es tracta d’una altra cosa completament diferent. Quan ja ens hem instal·lat en aquest nivell en què rauen els records, llavors i només llavors tendeixen aquests a actualitzar-se. Sota la invocació del present ja no tenen la ineficàcia, la impassibilitat que els caracteritzava com a records purs: es converteixen en imatges-records capaces de ser «evocats». S’actualitzen o s’encarnen. Aquesta actualització té tota mena d’aspectes, d’etapes i de graus diferents; però a través d’aquestes etapes i d’aquests graus constitueix ella (i només ella) la consciència psicològica. De totes maneres la revolució bergsoniana és clara: no anem del present al passat, de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció.

__________________________________________________

El Bergsonismo, Càtedra (col·lecció Teorema), Madrid 1987, p.62-64.

Veure Deleuze: Bergson i el virtual

Bergson: el virtual

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.