Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Henri Bergson: la duració és allò absolut

Mentre recolzeu el moviment contra la línia que recorre, el mateix punt us semblarà, alternativament, segons l’origen a què ho referiu, en repòs o en moviment. No succeeix el mateix si extraieu del moviment la mobilitat que constitueix la seva essència. Quan els meus ulls m’ofereixen la sensació d’un moviment, aquesta sensació és una realitat, i quelcom pansa realment, bé que un objecte es desplaça davant els meus ulls, bé que els meus ulls es mouen davant l’objecte. Amb més gran motiu estic segur de la realitat del moviment quan el produeixo després d’haver volgut produir-lo, i el sentit muscular m’aporta la consciència d’ell. És a dir, toco la realitat del moviment quan a mi, interiorment, se m’apareix com un canvi d’estat o de qualitat. Però llavors, per què no havia d’ocórrer el mateix quan percebo canvis de qualitats en les coses? El so difereix absolutament del silenci, d’igual forma que un so d’un altre so. Entre la llum i la foscor, entre els colors, entre els matisos, la diferència és total. El pas de l’un a l’altre també és un fenomen absolutament real. Tinc, per tant, els dos extrems de la cadena, les sensacions musculars en mi mateix, les qualitats sensibles de la matèria fora de mi, i ni en un cas ni en un altre capto el moviment, si és que hi ha moviment, com una relació simple: és un absolut. Entre aquests dos extrems vénen a situar-se els moviments dels cossos exteriors pròpiament dits. Com distingir aquí un moviment aparent d’un moviment real? De quin objecte, percebut exteriorment, pot dir-se que es mou, de quin pot dir-se que roman immòbil? Plantejar una qüestió semblant suposa admetre que la discontinuïtat establerta pel sentit comú entre objectes independents uns d’altres, amb individualitat pròpia cadascun d’ells, comparables a espècies de persones, és una distinció fundada. En efecte, en l’hipòtesi contraria no es tractaria de saber com es produeixen, en tals parts determinades de la matèria, els canvis de posició, sinó com es realitza, en el tot, un canvi d’aspecte, canvi del qual, d’altra banda, quedaria per determinar la natura.

M M. 218-220

__________________________________________________

Matèria i memòria, en Memoria y vida. Textos triats per Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p. 22-23.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.