Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Henri Bergson: l’élan vital i l’evolució

L’élan vital i la diferenciació en l’evolució de les espècies

En sotmetre d’aquesta manera les diverses formes actuals de l’evolucionisme a una prova comuna, en mostrar que totes elles vénen a estavellar-se en una mateixa i insuperable dificultat («La prova» consisteix en el següent: a donar compte de l’existència d’aparells idèntics (l’ull per exemple), obtinguts per mitjans dissimilis en línies d’evolució divergents.), de cap manera tenim la intenció de no donar la raó a cap de les parts. Al contrari, cadascuna d’elles, recolzada en un nombre considerable de fets, ha de ser certa a la seva manera. Cadascuna d’elles ha de correspondre a un cert punt de vista sobre el procés d’evolució. Potser serà necessari d’altra banda que una teoria es mantingui exclusivament en un punt de vista particular perquè continuï sent científica, és a dir, perquè doni a les recerques de detall una direcció precisa. Però la realitat sobre la qual cadascuna d’aquestes teories adquireix un enfocament parcial ha de superar a totes. I aquesta realitat és l’objecte propi de la filosofia, que no es veu constrenyida a la precisió de la ciència, ja que no apunta cap a cap aplicació. Indiquem per tant en dues paraules el que cadascuna de les tres grans formes actuals d’evolucionisme aporta en la nostra opinió de positiu a la solució del problema, la qual cosa cadascuna d’elles deixa a un costat i en quin punt, segons el nostre parer, caldria fer convergir aquest triple esforç per obtenir una idea més comprehensiva, encara que per això mateix més vago, del procés evolutiu.

Creiem que els neo-darwinistes tenen probablement raó quan ensenyen que les causes essencials de variació són les diferències inherents al germen que l’individu és portador, i no les marxes d’aquest individu en el curs de la seva carrera. On trobem dificultats per seguir aquests biòlegs és quan consideren les diferències inherents al germen purament accidentals i individuals. No podem deixar de creure que aquestes diferències són el desenvolupament d’un impuls que pansa de germen a germen a través dels individus, que per tant no són purs accidents i que podrien gaire ben aparèixer al mateix temps, sota la mateixa forma, en tots els representants d’una mateixa espècie o almenys en un determinat nombre d’ells. D’altra banda, la teoria de les mutacions modifica profundament el darwinisme en aquest punt. Diu que en un moment donat, després d’un llarg període transcorregut, l’espècie sencera es veu presa per una tendència a canviar. Per tant, la tendència a canviar no és accidental. Accidental, cert, seria el canvi mateix si la mutació opera, com vol De Vries, en sentits diferents en els diferents representants de l’espècie. Però en primer lloc caldrà veure si la teoria es confirma prou en altres espècies vegetals (De Vries només l’ha verificat sobre la Œnothera Lamarckiana), i a més a més no resulta impossible, com explicarem més endavant, que la part d’atzar sigui major en la variació de les plantes que en la dels animals perquè en el món vegetal la funció no depèn tan estretament de la forma. Sigui com sigui, els neo-darwinistes estan en camí d’admetre que els períodes de mutació està determinats. El sentit de la mutació podria, per tant, estar-ho també, almenys en els animals, i en la mesura que haurem d’indicar.

Arribaríem així a una hipòtesi semblant a la d’Eimer (qui havia proposat la paraula «ortogènesi» per designar l’evolució que es realitza en un sentit determinat (1888)), segons la qual les variacions dels diferents caràcters prosseguirien, de generació en generació, en sentits definits. Aquesta hipòtesi ens sembla plausible, als límits en què el propi Eimer la tanca. Per descomptat, l’evolució del món orgànic no ha d’estar predeterminada en el seu conjunt. Nosaltres, al contrari, pretenem que l’espontaneïtat de la vida es manifesta aquí mitjançant una contínua creació de formes que succeeixen a altres formes. Però aquesta indeterminació no pot ser completa: ha de deixar una certa part a la determinació. Un òrgan com l’ull, per exemple, estaria constituït precisament per una variació contínua en un sentit definit. No veiem tan sols com podria explicar-se d’una altra manera la similitud d’estructura de l’ull en les espècies que no posseeixen la mateixa història. On ens separem d’Eimer és quan pretén que les combinacions de causes físiques i químiques basten per assegurar el resultat. Hem tractat, al contrari, d’establir, mitjançant l’exemple precís de l’ull que si aquí es dóna la «ortogènesi», és perquè intervé una causa psicològica.

Precisament a una causa d’ordre psicològic han recorregut alguns neo-lamarckians. Aquí cau, en la nostra opinió, un dels punts més sòlids del neo-lamarckisme. Però si aquesta causa no és més que l’esforç conscient de l’individu, no podrà operar més que en un nombre bastant restringit de casos; tot el més intervindrà en l’animal, i no en el món vegetal. I fins i tot en el món animal, no actuarà més que en els punts directa o indirectament sotmesos a la influència de la voluntat. I fins i tot allí on actuï, no es comprèn com aconseguirà un canvi tan profund com un creixement de complexitat: tot el més, podríem concebre-ho si els caràcters adquirits es transmetessin regularment, de tal forma que se sumessin entre si; però aquesta transmissió sembla l’excepció més que la regla. Un canvi hereditari i de sentit definit, que va acumulant-se i component-se amb si mateix de tal forma que construeix una màquina més i més complicada, deu, sens dubte, referir-se a alguna espècie d’esforç, però a un esforç profund d’una altra manera que l’esforç individual, independent de les circumstàncies, comú a la majoria dels representants d’una mateixa espècie, inherent als gèrmens que porten més que a la seva sola substància, assegurant amb això la transmissió als seus descendents.

Mitjançant una llarga volta, tornem d’aquesta manera a la idea que havíem partit, la d’un impuls original de la vida (élan vital), passant d’una generació de gèrmens a la generació següent de gèrmens per l’intermedi d’organismes desenvolupats que formen el llaç d’unió entre els gèrmens. Aquest impuls, que es conserva per sobre de les línies d’evolució entre les que es reparteix, és la causa profunda de les variacions, almenys d’aquelles que es transmeten de forma regular, que se sumen, que creguin espècies noves. En general, quan les espècies han començat a divergir a partir d’un cep comú, accentuen la seva divergència a mesura que progressen en la seva evolució. Per tant, en punts definits podran i deuran fins i tot evolucionar de mode idèntic si s’accepta la hipòtesi d’un impuls comú. Tal és el que ens queda per demostrar d’una forma més precisa amb l’exemple mateix que hem triat, la formació de l’ull en els mol·luscos i en els vertebrats. La idea d’un «impuls original» es tornarà així més clara.

__________________________________________________

L’evolució creadora,  (p.566-570 de les Oeuvres, PUF, París 1959).

L’evolució: diferenciació (mutacions) i resultats semblants

Dèiem que la vida, des dels seus orígens, és la continuació d’un únic i mateix impuls que s’ha repartit entre línies d’evolució divergents. Quelcom ha crescut, alguna cosa s’ha desenvolupat mitjançant una sèrie d’addicions que han estat altres tantes creacions. Aquest mateix desenvolupament ha estat el que ha portat a dissociar-se a les tendències que no podrien créixer més enllà d’un determinat punt sense convertir-se en incompatibles entre si. En rigor, res impediria imaginar un individu únic en el qual, a conseqüència de transformacions repartides en milers de segles, s’hauria efectuat l’evolució de la vida. O també a falta d’un individu únic, es podria suposar una pluralitat d’individus succeint-se en una sèrie unilineal. En ambdós casos l’evolució no hauria tingut, si podem expressar-nos així, més que una sola dimensió. Però l’evolució s’ha fet en realitat gràcies a milions d’individus en línies divergents, cadascuna de les quals desembocava en un encreuament que oferia noves vies, i així successivament i indefinidament. Si la nostra hipòtesi és fundada, si les causes essencials que treballen al llarg d’aquests camins diversos són de natura psicològica, han de conservar quelcom en comú malgrat la divergència dels seus efectes, com els camarades separats des de fa molt temps conserven els mateixos records d’infància. Han hagut de produir-se bifurcacions, han hagut d’obrir-se vies laterals on els elements dissociats s’hauran desenvolupat de manera independent; i no menys es continua el moviment de les parts per l’impuls primitiu del tot. Alguna cosa del tot deu per tant de subsistir als parts. I aquest element comú podrà fer-se sensible als ulls d’alguna manera, potser per la presència d’òrgans idèntics en organismes molt diferents. Suposem, per un instant, que el mecanisme sigui la veritat: l’evolució s’haurà fet per mitjà d’una sèrie d’accidents que se sumen els uns als altres, conservant-se cada accident nou per selecció si és que resulta avantatjós a aquesta suma d’accidents avantatjosos anteriors que representa la forma actual del ser viu. Quina casualitat no haurà hagut de donar-se perquè, per dues sèries totalment distintes d’accidents que se sumen, dues evolucions totalment diferents arribin a resultats semblants? Com més divergeixin dues línies d’evolució, menys probabilitats hi haurà perquè les influències accidentals exteriors o les variacions accidentals internes hagin determinat en elles la construcció d’aparells idèntics, sobretot si no hi havia empremta d’aquests aparells en el moment en què s’ha produït la bifurcació. Aquesta similitud seriosa, al contrari, natural en una hipòtesi com la nostra: caldria tornar a trobar, fins en els últims rierols, quelcom de l’impuls rebut a la font. El pur mecanisme seria, per tant, refutable, i la finalitat, en el sentit especial en què nosaltres ho entenem, demostrable per un cert costat, si es pogués establir que la vida fabrica certs aparells idèntics, per mitjans desembants, sobre les línies d’evolució divergents. La força de la prova seria d’altra banda proporcional al grau d’allunyament de les línies d’evolució triades, i al grau de complexitat de les estructures semblants que es trobés en elles.

__________________________________________________

L’evolució creadora, (p.539-541 de les Oeuvres, PUF, París 1959).

L’error conjunt del mecanicisme i del finalisme en l’interpretació de l’evolució

Dos punts són igualment sorprenents en un òrgan com l’ull: la complexitat de la seva estructura i la simplicitat del seu funcionament. L’ull es compon de parts distintes, tals com l’escleròtica, la banyega, la retina, el cristal·lí, etc. El detall de cadascuna d’aquestes parts ens portaria a l’infinit. Per no parlar més que de la retina, sabem que comprèn tres capes superposades d’elements nerviosos -cèl·lules multipolars, cèl·lules bipolars, cèl·lules visuals- cadascuna de les quals té la seva individualitat i constitueix indubtablement un organisme molt complex: i encara no es tracta sinó d’un esquema simplificat de la fina estructura d’aquesta membrana. Aquesta màquina que és l’ull està perquè composta d’una infinitat de màquines, d’una extrema complexitat totes elles. I no obstant això la visió és un fet simple. En obrir-se l’ull, té lloc la visió. Precisament perquè el funcionament és simple, la més lleugera distracció de la natura en la construcció de la màquina infinitament complicada hagués fet impossible la visió mateixa. El que desconcerta el nostre esperit és la complexitat de l’òrgan i la unitat de la funció.

La teoria del mecanicisme serà la que ens invitarà a assistir a la construcció gradual de la màquina per influx de circumstàncies exteriors, que intervenen directament per una acció sobre els teixits o ben indirectament per la selecció dels millor adaptats. Però sigui qualsevol la forma que prengui aquesta tesi, i encara que suposéssim algun valor en ella per al detall de les parts, no aporta cap llum sobre la seva correlació.

Ve llavors la teoria del finalisme. Afirma que les parts han estat conjuntades segons un pla preconcebut i amb vista a un fi. Amb el que assimila la tasca de la natura a la de l’artesà que correspon, també ell, a conjuntar les parts amb vista a la realització d’una idea o a la imitació d’un model. El mecanicisme retraurà perquè amb tota raó al finalisme el seu caràcter antropomòrfic. Però no es dóna compte que correspon també ell mateix d’acord amb aquest mètode, truncant-ho simplement. Sens dubte que fa taula rasa del fi intentat o del model ideal, però pretén, també ell, que la natura hagi treballat com l’obrer humà, per mitjà de l’agregat de parts. Però una simple mirada al desenvolupament d’un embrió li hagués mostrat que la vida es comporta de mode totalment divers. No correspon per associació i addició d’elements, sinó per dissociació i desplegament.

S’imposa perquè el superar l’un i l’altre punt de vista, el del mecanicisme i el del finalisme, que no són, en els fons sinó punts de vista suggerits per l’espectacle del treball humà. Però en quin sentit caldrà superar-los? Dèiem que en analitzar l’estructura d’un òrgan anem, de descomposició en descomposició, cap a l’infinit, encara que el funcionament del conjunt sigui quelcom simple. Aquest contrast entre la complicació infinita de l’òrgan i la simplicitat extrema de la funció és precisament el que hauria d’obrir-nos els ulls.

En general, quan un mateix objecte apareix en un aspecte com simple i en l’altre com infinitament compost, l’un i l’altre aspecte estan lluny de tenir la mateixa importància, o per millor dir, el mateix grau de realitat. En aquest cas la simplicitat pertany a l’objecte mateix, i l’infinit de la seva complexitat a les perspectives que prenem sobre l’objecte girant al voltant d’ell, als símbols juxtaposats pels quals els nostres sentits o la nostra intel·ligència ens ho representen, i d’una manera més general a elements de diferent ordre amb què tractem d’imitar-ho artificialment, però amb els que roman incommensurable, per ser de natura distinta de la d’ells [...].

L’obra fabricada dissenya la forma del treball de fabricació. Vull dir que el fabricant troba exactament en el seu producte el que en ell ha posat. Si vol construir una màquina, prepararà les seves peces una a una, després les reunirà: i la màquina ja feta deixarà veure les peces i el seu acoblament; el conjunt del resultat representa aquí el conjunt del treball de construir-la, i a cada part del treball correspon una part del resultat.

Dec ara reconèixer que la ciència positiva pot i ha de correspondre com si l’organització fos un treball d’aquest gènere. Perquè només amb aquesta condició podrà haver-se-les amb cossos orgànics. Perquè el seu objectiu no és revelar-nos el fons de les coses sinó proveir-nos del millor mig per obrar sobre elles. Ara bé, la física i la química són ciències ja molt avançades, i la matèria viva no es presta a la nostra acció sinó en la mesura que podem tractar-la amb procediments de la nostra física i de la nostra química. Per això l’organització no serà apta per a l’estudi científic més que si el cos orgànic és prèviament assimilat a una màquina. Les cèl·lules seran les peces de la màquina, i l’organització serà el seu acoblament. I aquells treballs elementals que organitzen les parts seran considerats com si anessin els elements reals de la tasca que ha organitzat el tot. Heus aquí el punt de vista de la ciència. Completament distint és, al nostre entendre, el de la filosofia. El tot d’un mecanisme organitzat representa adequadament, en rigor, el conjunt total del treball organitzador (encara que això no és vertader sinó d’una manera aproximat), però al nostre entendre les parts de la màquina no corresponen a les parts del treball, perquè la materialitat de tal màquina no representa ja un conjunt de mitjans emprats, sinó un conjunt d’obstacles vençuts. és una negació més aviat que una realitat positiva. Com hem mostrat en un altre estudi anterior, la visió és una facultat que aconseguiria, de dret, una infinitat de coses que són inaccessibles a la nostra mirada. Però una visió tal no es podria prolongar en acció; seria adequada a un fantasma i no a un ésser viu. La visió d’un ésser viu ha de ser eficaç, limitada als objectes sobre els quals pot obrar: és una visió canalitzada, i l’aparell visual simbolitza simplement el treball de canalització. Supòsit això, la creació de l’aparell visual no s’explica per l’acoblament dels seus elements anatòmics millor que l’obertura d’un canal s’explicaria per un ocasiono de terra que hauria construït les seves ribes. La tesi mecanicista consistiria a dir que la terra ha estat ocasionada carro per carro, el finalisme afegiria que la terra no ha estat dipositada a l’atzar sinó que s’ha seguit en això un pla. Però mecanicisme i finalisme errarien ambdós, perquè el canal ha vingut a ser en forma diversa [...].

__________________________________________________

L’evolució creadora, (p.570-575 de les Oeuvres, PUF, París 1959).

Un exemple de la diferenciació amb resultats semblants: la visió (crítica al finalisme)

Com més considerable és l’esforç de la mà, tant més s’introdueix a l’interior de la llimalla. Però sigui quin sigui el punt en què es detingui, instantàniament i automàticament els grans s’equilibren, es coordinen entre si. I el mateix ocorre amb la visió i amb el seu òrgan. Segons que l’acte indivís que constitueix la visió avanç més o menys lluny, la materialitat de l’òrgan es fa d’un nombre més o menys considerable d’elements coordinats entre si, però l’ordre és necessàriament complet i perfecte. No podria ser parcial perquè, un cop més, el procés real que ho origina no té parts. Això és el que ni el mecanicisme ni el finalisme tenen en compte, i això és el que nosaltres no prenem en consideració quan ens sorprenem de la meravellosa estructura d’un instrument com l’ull. En els fons de la la nostra sorpresa sempre hi ha aquesta idea que només una part d’aquest ordre hauria pogut realitzar-se, que la seva realització completa és una mena de gràcia. Els finalistes dispensen aquesta gràcia d’una sola vegada amb la causa final els mecanicistes pretenen obtenir-la a poc a poc mitjançant l’efecte de la selecció natural; però els uns i els altres veuen en aquest ordre quelcom positiu i en la seva causa, per tant, quelcom de fraccionable que implica tots els graus possibles de perfecció. En realitat, la causa és més o menys intensa, però no pot produir el seu efecte més que en bloc i d’una manera acabada. Segons vagi més o menys lluny en el sentit de la visió, produirà les simples taques pigmentàries d’un organisme inferior, o l’ull rudimentari d’una Sèrpula, o l’ull ja diferenciat de l’Alciope, o l’ull meravellosament perfeccionat d’un ocell, però tots aquests òrgans, de complicació molt desigual, presentaran necessàriament una coordinació igual. Per això dues espècies d’animals podran estar molt allunyades una d’una altra; però per lluny que hagi anat en una i en una altra la marxa de la visió, en les dues parts estarà present el mateix òrgan visual, perquè la forma de l’òrgan no fa sinó expressar la mesura en què ha aconseguit l’exercici de la funció.

Però, parlant d’una marxa de la visió, no tornem al vell concepte de finalitat? Indubtablement seriosa així si aquesta marxa exigís la representació, conscient o inconscient, d’una meta a aconseguir. Però el ben cert és que es realitza en virtut de l’impuls original de la vida, que es troba implicada en aquest moviment mateix, i que per això precisament se la torna a trobar en les línies d’evolució independents. Si ara se’ns preguntés per què i com es troba implicada, respondríem que la vida és, primer que res, una tendència a actuar sobre la matèria bruta. El sentit d’aquesta acció no està, sens dubte, predeterminat: d’aquí la imprevisible varietat de les formes que la vida, a evolucionar, sembra al seu camí. Però aquesta acció presenta sempre, en un grau més o menys elevat, el caràcter de la contingència; implica almenys un rudiment d’elecció. Ara bé, una elecció suposa la representació anticipada de diverses accions possibles. És precís per tant que es dibuixin possibilitats d’acció per a l’ésser viu abans de l’acció mateixa. La percepció visual no és una altra cosa: els contorns visibles dels cossos són el disseny de la nostra acció eventual sobre ells. La visió, per tant, es tornarà a trobar, en diferents graus, en els animals més diversos, i es manifestarà amb la mateixa complexitat d’estructura per onsevol que abast el mateix grau d’intensitat.

__________________________________________________

L’evolució creadora, (p.576-578 de les Oeuvres, París, PUF, 1959).

Limitació de l’élan vital. (crítica al finalisme)

No cal oblidar que la força que evoluciona a través del món organitzat és una força limitada que sempre tracta de superar-se a si mateixa, i que sempre resulta inadequada a l’obra que estén a produir. Del desconeixement d’aquest punt han nascut els errors i les puerilitats del finalisme radical. S’ha representat el conjunt del món viu com una construcció, i com una construcció anàloga a les nostres. Totes les peces estarien disposades amb vista al millor funcionament possible de la màquina. Cada espècie tindria la seva raó de ser, la seva funció, el seu destí. En conjunt donarien un gran concert en què les aparents dissonàncies no servirien més que per fer ressaltar l’harmonia fonamental. En una paraula, tot ocorreria en la natura com a les obres del geni humà, on el resultat obtingut pot ser mínim, però on hi ha almenys adequació perfecta entre l’objecte fabricat i el treball de fabricació.

Res semblant ocorre en l’evolució de la vida. La desproporció entre el treball i el resultat és sorprenent. De dalt a sota del món organitzat només hi ha sempre un gran esforç; però la majoria de les vegades aquest esforç es queda curt, ben paralitzat per forces contràries, ben distret del que ha de fer pel que ja fa, absort per la forma que es veu obligat a adoptar, hipnotitzat per ella com per un mirall. Fins a les seves obres més perfectes, quan sembla haver triomfat de les resistències interiors i també de la seva pròpia, està a mercè de la materialitat que hi ha degut donar-se. I això pot experimentar-ho cadascun de nosaltres en si mateix. La nostra llibertat, en els moviments mateixos pels que s’afirma, cregui els hàbits naixents que l’ofegaran si no es renova per un esforç constant: l’automatisme la sotja. El pensament més viu es glaçarà en la fórmula que ho expressa. La paraula es torna contra la idea. La lletra mata l’esperit. I el nostre entusiasme més ardent, quan s’exterioritza en acció, es fixa de vegades tan naturalment en fred càlcul d’interès o de vanitat, ho uneixo adopta tan fàcilment la forma d’allò altre, que podríem confondre’ls, dubtar de la nostra pròpia sinceritat, negar la bondat i l’amor si no sabéssim que la mort conserva durant algun temps les empremtes de ho visc.

La causa profunda d’aquestes dissonàncies cau en una irremeiable diferència de ritme. En general la vida és la mobilitat mateixa; les manifestacions particulars de la vida no accepten aquesta mobilitat més que amb prou feines i la retarden constantment. Aquesta sempre va cap a endavant; aquelles voldrien caminar sense moure’s. En línies generals, l’evolució es realitzaria, fins on fos possible, en línia recta; cada evolució especial és un procés circular. Com els remolins de pols aixecada pel vent que pansa, els vius giren sobre si mateixos, suspesos en el gran vent de la vida. Són, per tant, relativament estables, i imiten fins i tot tan bé la immobilitat que els tractem com a coses més que com a progressos, oblidant que la permanència mateixa de la seva forma no és més que el disseny d’un moviment. No obstant això, de vegades es materialitza als nostres ulls, en una aparició fugitiva, el vent invisible que els arrossega. Tenim aquesta sobtada il·luminació davant certes formes de l’amor maternal, tan sorprenent, tan commovedor també en la majoria dels animals, observable fins i tot en la sol·licitud de la planta per la seva grana. Aquest amor, on alguns han vist el gran misteri de la vida, potser ens entregués el secret. Ens mostra a cada generació inclinada sobre la generació que la seguirà. Ens deixa entreveure que l’ésser viu és sobretot un lloc de pas, i que allò essencial de la vida cau en el moviment que la transmet.

Aquest contrast entre la vida en general, i les formes en què es manifesta, presenta per onsevulla el mateix caràcter. Podria dir-se que la vida estén a actuar tot allò possible, però que cada espècie prefereix donar la menor suma possible d’esforç. Considerada en el que constitueix la seva essència mateixa, és a dir, com una transició d’espècie a espècie, la vida és una acció sempre creixent. Però cadascuna de les espècies, a través de què la vida pansa, no apunta més que a la seva comoditat. Es dirigeix al que exigeix el menor esforç. Absorbint-se en la forma que adoptarà, entra en una semi-son on ignora gairebé tota la resta de la vida; es forja a si mateixa amb vista a l’explotació més fàcil possible del seu entorn immediat. D’aquesta manera, l’acte pel qual la vida s’encamina cap a la creació d’una forma nova, i l’acte pel qual aquesta forma es dibuixa, són dos moviments diferents i sovint antagònics. El primer es prolonga en el segon, però no pot prolongar-se aquí sense distreure’s de la seva direcció, com ocorreria a un saltador que per franquejar l’obstacle es veiés obligat a tornar els ulls i a mirar-se a si mateix.

Les formes vives són, per definició, formes viables. Sigui quina sigui la forma en què s’expliqui l’adaptació de l’organisme a les seves condicions d’existència, aquesta adaptació és necessàriament suficient des del moment que l’espècie subsisteix. En aquest sentit, cadascuna de les espècies successives que descriuen la paleontologia i la zoologia va ser un èxit aconseguit per la vida. Però les coses prenen un altre aspecte molt distint quan es compara cada espècie amb el moviment que l’ha dipositat al seu camí, i no amb les condicions en què es troba insereix. Amb freqüència, aquest moviment s’ha desviat, i amb freqüència també ha estat detingut en sec; la qual cosa no havia de ser més que un lloc de pas s’ha convertit en la meta. Des d’aquest nou punt de vista, el fracàs apareix com la regla, l’èxit com a excepcional i sempre imperfecte.

__________________________________________________

L’evolució creadora,  (p. 602-605 de les Oeuvres, PUF, París 1959).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.