Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Henri Bergson: la duració és allò indivisible i allò substancial

És precisament aquesta continuïtat indivisible de canvi el que constitueix la duració vertadera. No puc entrar ara en l’examen profund d’una qüestió que he tractat en un altre costat. Em limitaré, doncs, a dir, per respondre als qui veuen aquesta duració «real» no sé què d’inefable i de misteriós, que és la cosa més clara del món: la duració real és el que sempre s’ha anomenat el temps, però el temps percebut com indivisible. No estic en desacord amb què el temps implica successió. Però que la successió es presenti en primer lloc a la nostra consciència com la distinció d’un «abans» i d’un «després» juxtaposats, això ja no podria acceptar-ho. Quan escoltem una melodia, tenim la impressió més pura de successió que podem tenir -una impressió tan allunyada com és possible de la de simultaneïtat-, i no obstant això és la continuïtat mateixa de la melodia i la impossibilitat de descompondre-la el que causa en nosaltres aquesta impressió. Si la descomponem en notes distintes, en tants «abans» i tants «després» com nos doni la gana, estem barrejant imatges espacials i impregnem la successió de simultaneïtat: en l’espai, i només en l’espai, hi ha distinció nítida de parts exteriors unes a altres. Reconec, d’altra banda, que per regla general ens col·loquem en el temps espacialitzat. No tenim cap interès a escoltar el brunzit ininterromput de la vida profunda. I, no obstant això, la duració real està aquí. Gràcies a elles tenen lloc en un sol i mateix temps els canvis més o menys llargs als quals assistim en nosaltres mateixos i en el món exterior.

Així, es tracti de l’interior o de l’exterior, de nosaltres mateixos o de les coses, la realitat és la mobilitat mateixa. Això és el que jo expressava en dir que hi ha canvi, però que no hi ha coses que canvien.

Davant l’espectacle d’aquesta mobilitat universal, alguns de nosaltres se sentiran preses del vertigen. Estan acostumats a la terra ferma; no poden adaptar-se al balanceig i al caboteig. Necessiten punts «fixos» als que amarrar el pensament i l’existència. Creuen que si tot pansa, res existeix; i que si la realitat és mobilitat, no existeix en el moment en què se la pensa, que escapa al pensament. Segons diuen, el món material va a dissoldre’s i el món va a ofegar-se en el fluix torrencial de les coses. Què es tranquil·litzin! Si consenten a mirar-ho directament, sense vels interposats, el canvi els semblarà molt aviat com el més substancial i durador que el món pot tenir. La seva solidesa és infinitament superior a la d’una fixesa que no és més que un acord efímer entre mobilitats.

__________________________________________________

El pensament i el moviment, en Memoria y vida. Textos triats per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p. 20-21.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.