Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Ludwig von Bertalanffy: la teoria general dels sistemes i la unitat de la ciència

Resumim així els principals resultats d’aquesta exposició:

a) L’anàlisi dels principis generals dels sistemes mostra que molts conceptes que sovint han estat tinguts per antropomòrfics, metafísics o vitalistes són susceptibles de formulació exacta. Són conseqüències de la definició de sistemes o de determinades condicions de sistemes.

b) Semblant investigació és un útil requisit previ respecte a problemes concrets de la ciència. En particular, condueix a l’elucidació de qüestions que no són tingudes en compte en els esquematismes i quadrícules dels camps especialitzats. O sigui que la teoria dels sistemes hagués de ser un recurs important en el procés de desenvolupament de noves branques del coneixement a la categoria de ciències exactes, de sistemes de lleis matemàtiques.

c) Aquesta investigació és igualment important per a la filosofia de la ciència, alguns dels principals problemes de la qual adquireixen aspectes nous i sovint sorprenents.

d) El fet que certs principis s’apliquin als sistemes en general, sense importar la natura dels mateixos ni les entitats de què es tracti, explica que apareguin en diferents camps de la ciència concepcions i lleis que es corresponen, provocant el notable paral·lelisme que hi ha en el seu desenvolupament modern. Així, conceptes com els de totalitat i suma, mecanització, centralització, ordre jeràrquic, estats estacionaris i uniformes, equifinalitat, etc., sorgeixen en diferents camps de la ciència natural, igual que en psicologia i en sociologia.

Aquestes consideracions tenen transcendència respecte a la qüestió de la unitat de la ciència. L’opinió actual està ben representada per Carnap (1934). Com ell diu, la unitat de la ciència està garantida pel fet que tots els enunciats de la ciència puguin al cap i a la fi ser expressats en llenguatge físic en forma d’enunciats que vinculin valors quantitatius a posicions definides en un sistema espaciotemporal de coordenades. En aquest sentit, tots els conceptes que es dirien no físics, per exemple nocions específicament biològiques com les de «espècie», «organisme», «fertilització» i així successivament, són definits per mitjà d’alguns criteris perceptibles: determinacions qualitatives susceptibles de fisicalització. El llenguatge físic és doncs, el llenguatge universal de la ciència La qüestió de si les lleis biològiques seran reductibles a físiques -si les lleis naturals suficients per explicar tots els fenòmens inorgànics bastaran també per explicar els fenòmens biològics- la deixa oberta Carnap, encara que inclinant-se per una resposta afirmativa.

Des del nostre punt de vista, la unitat de la ciència adquireix un aspecte més concret i, alhora, més profund. També deixem oberta la qüestió de la «reducció última» de les lleis de la biologia (i dels altres àmbits no físics) a la física, la qüestió de si s’arribarà a establir un sistema hipotèticodeductiu que comprengui totes les ciències, de la física a la biologia i la sociologia. Però de fix estem en condicions d’establir lleis científiques per als distints nivells o estrats de la realitat. I d’aquí trobem, parlant en «mode formal» (Carnap), una correspondència o isomorfisme de lleis i esquemes conceptuals en diferents camps que sustenta la unitat de la ciència. Parlant en llenguatge «material», això vol dir que el món (o sigui el total dels fenòmens observables) exhibeix una uniformitat estructural que es manifesta per mostres isomorfes d’ordre en els seus diferents nivells o regnes.

La realitat, concebuda d’una manera nou, es presenta com un tremend ordre jeràrquic d’entitats organitzades que va, en superposició de nombrosos nivells, dels sistemes físics i químics als biològics i sociològics. La unitat de la ciència no és assegurada per una utòpica reducció de totes les ciències a la física i la química, sinó per les uniformitats estructurals entre els diferents nivells de la realitat.

En especial, la bretxa entre les ciències naturals i les socials o, per usar les denominacions alemanyes, més expressives, entre les Natur i les Geisteswissenschaften, s’estreny granment, no en el sentit d’una reducció d’aquestes últimes a concepcions biològiques, sinó en el sentit de similituds estructurals. Aquesta és la causa de l’aparició de visions i nocions generals corresponents en ambdós camps, i potser acabi conduint a l’establiment d’un sistema de lleis en el segon.

La visió mecanicista va plasmar el seu ideal en l’esperit laplacià, en la concepció que tots els fenòmens són resumidament agregats d’accions fortuïtes d’unitats físiques elementals. Teòricament, aquesta concepció no va conduir a ciències exactes fora del camp de la física, és a dir, a lleis dels nivells màxims de la realitat, el biològic, el psicològic, el sociològic. En la pràctica, les seves conseqüències han estat fatals per a la nostra civilització. L’actitud que considera els fenòmens físics com a únic patró de realitat ha portat a la mecanització del gènere humà i a la devaluació de valors superiors. El domini sense taxa de la tecnologia física finalment va portar al món a les catastròfiques crisis del nostre temps. Després de tirar per terra el punt de vista mecanicista, cuidem de no lliscar al «biologisme», a considerar els fenòmens mentals, sociològics i culturals des d’un angle purament biològic. Així com el fisicalisme considerava l’organisme vivent com una estranya combinació d’aconteixements o màquines de natura fisicoquímica, el biologisme té l’home per una curiosa espècie zoològica i a la societat humana per un rusc o granja de cria d’equins. Teòricament, el biologisme no ha revelat els seus mèrits, i ha resultat fatal en matèria de conseqüències pràctiques. La concepció organísmica no significa el predomini unilateral de concepcions biològiques. Encara que faci insistència en isomorfismes estructurals generals entre diferents nivells, assevera al mateix temps la seva autonomia i possessió de lleis específiques.

Opinem que l’elaboració venidora de la teoria general dels sistemes demostrarà ser una passa de consideració cap a la unificació de la ciència. Potser estigui destinada, en la ciència del futur a exercir un paper semblant al de la lògica aristotèlica en la ciència de l’Antiguitat. La concepció grega del món era estàtica; es considerava que les coses reflectien arquetips eterns o idees. D’aquí que la classificació fos el problema central de la ciència, l’òrgan fonamental del qual era la definició de la subordinació i la superordinació de conceptes. En la ciència moderna la interacció dinàmica sembla el problema central en tots els camps de la realitat. La teoria dels sistemes definirà els seus principis generals.

________________________________________________

Teoría general de los sistemas, FCE, Madrid 1976, p.88-91.
 
 

Versión en castellano

Ludwig von Bertalanffy: la teoría general de los sistemas y la unidad de la ciencia


Resumamos así los principales resultados de esta exposición:
a) El análisis de los principios generales de los sistemas muestra que muchos conceptos que a menudo han sido tenidos por antropomórficos, metafísicos o vitalistas son susceptibles de formulación exacta. Son consecuencias de la definición de sistemas o de determinadas condiciones de sistemas.
b) Semejante investigación es un útil requisito previo con respecto a problemas concretos de la ciencia. En particular, conduce a la elucidación de cuestiones que no son tenidas en cuenta en los esquematismos y cuadrículas de los campos especializados. O sea que la teoría de los sistemas debiera ser un recurso importante en el proceso de desarrollo de nuevas ramas del conocimiento a la categoría de ciencias exactas, de sistemas de leyes matemáticas.

c) Esta investigación es igualmente importante para la filosofía de la ciencia, algunos de cuyos principales problemas adquieren aspectos nuevos y a menudo sorprendentes.
d) El hecho de que ciertos principios se apliquen a los sistemas en general, sin importar la naturaleza de los mismos ni las entidades de que se trate, explica que aparezcan en diferentes campos de la ciencia concepciones y leyes que se corresponden, provocando el notable paralelismo que hay en su desarrollo moderno. Así, conceptos como los de totalidad y suma, mecanización, centralización, orden jerárquico, estados estacionarios y uniformes, equifinalidad, etc., surgen en diferentes campos de la ciencia natural, al igual que en psicología y en sociología.


Estas consideraciones tienen trascendencia con respecto a la cuestión de la unidad de la ciencia. La opinión actual está bien representada por Carnap (1934). Como él dice, la unidad de la ciencia está garantizada por el hecho de que todos los enunciados de la ciencia puedan a fin de cuentas ser expresados en lenguaje físico en forma de enunciados que vinculen valores cuantitativos a posiciones definidas en un sistema espaciotemporal de coordenadas. En este sentido, todos los conceptos que se dirían no físicos, p. ej. nociones específicamente biológicas como las de «especie», «organismo», «fertilización» y así sucesivamente, son definidos por medio de algunos criterios perceptibles: determinaciones cualitativas susceptibles de fisicalización. El lenguaje físico es pues, el lenguaje universal de la ciencia La cuestión de si las leyes biológicas serán reducibles a físicas -si las leyes naturales suficientes para explicar todos los fenómenos inorgánicos bastarán también para explicar los fenómenos biológicos- la deja abierta Carnap, aunque inclinándose por una respuesta afirmativa.


Desde nuestro punto de vista, la unidad de la ciencia adquiere un aspecto más concreto y, a la vez, más profundo. También dejamos abierta la cuestión de la «reducción última» de las leyes de la biología (y de los demás ámbitos no físicos) a la física, la cuestión de si se llegará a establecer un sistema hipotético-deductivo que abarque todas las ciencias, de la física a la biología y la sociología. Pero de fijo estamos en condiciones de establecer leyes científicas para los distintos niveles o estratos de la realidad. Y de ahí encontramos, hablando en «modo formal» (Carnap), una correspondencia o isomorfismo de leyes y esquemas conceptuales en diferentes campos que sustenta la unidad de la ciencia. Hablando en lenguaje «material», esto quiere decir que el mundo (o sea el total de los fenómenos observables) exhibe una uniformidad estructural que se manifiesta por muestras isomorfas de orden en sus diferentes niveles o reinos.


La realidad, concebida de un modo nuevo, se presenta como un tremendo orden jerárquico de entidades organizadas que va, en superposición de numerosos niveles, de los sistemas físicos y químicos a los biológicos y sociológicos. La unidad de la ciencia no es asegurada por una utópica reducción de todas las ciencias a la física y la química, sino por las uniformidades estructurales entre los diferentes niveles de la realidad.

En especial, la brecha entre las ciencias naturales y las sociales o, por usar las denominaciones alemanas, más expresivas, entre las Natur y las Geisteswissenschaften, se estrecha grandemente, no en el sentido de una reducción de estas últimas a concepciones biológicas, sino en el sentido de similitudes estructurales. Esta es la causa de la aparición de visiones y nociones generales correspondientes en ambos campos, y tal vez acabe conduciendo al establecimiento de un sistema de leyes en el segundo.


La visión mecanicista plasmó su ideal en el espíritu laplaciano, en la concepción de que todos los fenómenos son resumidamente agregados de acciones fortuitas de unidades físicas elementales. Teóricamente, esta concepción no condujo a ciencias exactas fuera del campo de la física, es decir, a leyes de los niveles máximos de la realidad, el biológico, el psicológico, el sociológico. En la práctica, sus consecuencias han sido fatales para nuestra civilización. La actitud que considera los fenómenos físicos como único patrón de realidad ha llevado a la mecanización del género humano y a la devaluación de valores superiores. El dominio sin tasa de la tecnología física finalmente llevó al mundo a las catastróficas crisis de nuestro tiempo. Luego de echar por tierra el punto de vista mecanicista, cuidamos de no deslizarnos al «biologismo», a considerar los fenómenos mentales, sociológicos y culturales desde un ángulo puramente biológico. Así como el fisicalismo consideraba el organismo viviente como una extraña combinación de aconteceres o máquinas de naturaleza fisicoquímica, el biologismo tiene al hombre por una curiosa especie zoológica y a la sociedad humana por una colmena o granja de cría de equinos. Teóricamente, el biologismo no ha revelado sus méritos, y ha resultado fatal en materia de consecuencias prácticas. La concepción organísmica no significa el predominio unilateral de concepciones biológicas. Aunque haga hincapié en isomorfismos estructurales generales entre diferentes niveles, asevera al mismo tiempo su autonomía y posesión de leyes específicas.


Opinamos que la elaboración venidera de la teoría general de los sistemas demostrará ser un paso de consideración hacia la unificación de la ciencia. Quizás esté destinada, en la ciencia del futuro a desempeñar un papel parecido al de la lógica aristotélica en la ciencia de la Antigüedad. La concepción griega del mundo era estática; se consideraba que las cosas reflejaban arquetipos eternos o ideas. De ahí que la clasificación fuese el problema central de la ciencia, cuyo órganon fundamental era la definición de la subordinación y la superordinación de conceptos. En la ciencia moderna la interacción dinámica parece ser el problema central en todos los campos de la realidad. La teoría de los sistemas definirá sus principios generales.


________________________________________________
Teoría general de los sistemas, F.C.E., Madrid 1976, p.88-91.

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.