cínics HIST.

Membres o seguidors de l'escola fundada per Antístenes (cap l'any 450 a.C.) al gimnàs de Cynosargos («el gos blanc»). D'aquí deriva probablement el nom de cínics o gossos. Però aquest nom, a més d'inspirar-se en el del lloc de l'escola, designava també la voluntat d'una vida errant i deslligada dels béns materials, i només interessada en els béns morals. D'altra banda, Antístenes es donava a si mateix el nom d'aplokyon, «l'autèntic gos», i Diògenes es complaïa a dir-se cínic: «deixeble del gos».

Entre els filòsofs cínics més importants destaca l'esmentat Diògenes de Sínope (que va morir cap a 324 a.C.), que és el membre més conegut d'aquest corrent de pensament, i Crates de Tebes, el deixeble més cèlebre de Diògenes, mestre al seu torn de Zenó de Cítion, fundador de l' estoïcisme. Altres deixebles de Diògenes de Sínope van ser Mònim, Filisc i Onesícrit. També són destacables Hipàrquia, dona de Crates i Mètrocles, cunyat d'aquest. Menip de Gadara, Bió de Borístenes, Menedem, Teletes i Cèrcides són altres filòsofs cínics pertanyents a generacions posteriors.

Aquesta escola és una de les anomenades escoles socràtiques menors, que junt amb la megàrica i la cirenaica comparteix el fet que els seus fundadors van ser deixebles de Sòcrates i la característica comuna de tenir una orientació ètica i de recórrer a la dialèctica i ironia socràtica L'orientació moral dels cínics va estar al servei d'una vida ascètica i que menyspreava els béns materials. El savi cínic busca només la virtut i no desitja ni els béns ni els plaers, lliure de tot i de tots, menysprea les normes usuals de conducta social i importuna als altres provocant-los amb l'absoluta franquesa.

Per a ells, l'autèntica virtut és viure conforme a la natura, segons l'ideal de la GÛJVDP,4" (autarquia), carència de necessitats o autosuficiència, d'inspiració socràtica, però entesa en un sentit individualista i -a diferència de Sòcrates- antiintel·lectualista. Aquest antiintel·lectualisme els separa de l'ètica socràtica. Per això, els cínics, més que forjar un sistema o una doctrina moral, van forjar exemples de comportament: la virtut per a ells no és un saber, sinó una forma de conducta o un mode de vida. L'autarquia consisteix, doncs, en el que oposa al <`:@H (nomos) en quant que tots els costums reglats, les creences religioses transmeses per tradició i les lleis són oposades a l'autèntica natura.

S'ha assenyalat que l'aparició del moviment dels cínics és expressió de la crisi que acompanya al naixement del període hel·lenístic, i apareix com a contrapunt del vast imperi que va forjar Alexandre el Gran que, no obstant això, va significar el declivi de les polis antigues. El cínic prefereix una vida natural i senzilla abans que participar en l'ostentació d'una societat que se li apareix com inautèntica i en una cultura alienant i, potser, sense els mitjans intel·lectuals d'oposar-se a aquesta, adopta un estil de vida xocant i provocador. D'aquesta manera, prefereix el model de la vida salvatge abans que el d'una vida sotmesa a les regles d'un ramat ordenat però embrutidor. En el segle I dC, l'escola cínica va tornar a adquirir una certa importància i les seves crides a la llibertat interior i en contra de la corrupció, provocada pel desig dels béns materials (ideals que compartien amb els estoics), van ser ben rebudes per què s'oposaven a l'ostentació i prepotència del poder imperial. Entre els membres d'aquesta última generació destaquen Dió Crisòstom (s'I dC) i Llucià de Samòsata (s. II dC)

Veure cinisme.

Bibliografia sobre l'escola cínica

• Finley, M.I. , Aspectos de la antigüedad, Ariel, Barcelona 1975.
• García Gual, C., La filosofía helenística, Alianza, Madrid 1986.
• García Gual, C., La filosofía helenística: éticas y sistemas, Cincel, Madrid 1986.
• García Gual, C., La secta del perro, Alianza, Madrid 1987.
• Gascó, F. «Cristianos y cínicos», en Religión, superstición y magia en el mundo romano, Universidad de Cádiz, 1985.
• Guthrie, W. K. C., Historia de la filosofía griega, Vol III, Gredos, Madrid 1988.
• Long, Anthony, La filosofía helenística, Revista de Occidente, Madrid 1975.
• Nestle, W., Historia del espíritu greigo, Ariel, Barcelona 1961.
• Roca Ferrer, J., Kynikós tropos. Cinismo y subversión literaria en la antigüedad, Ariel, Barcelona 1974.
• Rodríguez Adrados, F., Filosofía cínica en las fábulas esópicas, EUDEBA, Buenos Aires 1986.