Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

el cos dels éssers vius i de l'home GEN. / ANTROP.

Donat l'origen del terme cos, sorgit com a oposició al principi vital o ànima, s'ha considerat clàssicament que el cos dels éssers vivents és el component orgànic d'aquests, a través del qual es realitza l'experiència del món material, sent ell mateix objecte d'experiència. No cal estranyar-se, doncs, que en aquesta mateixa concepció estigui subjacent un cert dualisme: la noció de cos així entesa dóna per suposada l'existència d'algun principi vital distint del cos mateix. Tal és la concepció que ja van adoptar els òrfics i els pitagòrics, seguida posteriorment per Plató, que consideraven el cos com una presó de l'ànima, i adoptada també per la majoria de les creences religioses. Per a Plató la filosofia consisteix precisament en l'apartament del cos, que és un obstacle per al vertader coneixement (veure text ). No obstant això, al Banquet afirma que el cos bell apareix com el primer grau en el procés de l'amor que ens ha de conduir cap a l'autèntic coneixement (veure text ). En el mˇn antic nomÚs la filosofia d'Epicur es va oposar a aquest dualisme i va defensar una antropologia i una epistemologia basades en la corporeïtat (veure citació).

Aquest dualisme reapareix renovat amb força en el segle XVII amb la filosofia cartesiana, i impregna fins i tot el llenguatge ordinari. En aquest sentit sol dir-se que «tenim un cos» en comptes de dir que «som cos». De fet la filosofia cartesiana es basa en la possibilitat de pensar que no posseïm (ni som) un cos, sinó que som essencialment pensament. Aquesta és la tesi central de la reflexió del cogito (veure text ).

Sartre

A fi d'evitar, d'una banda, aquell dualisme i, per una altra, a fi de donar més importància al cos com a únic mitjà del subjecte (que és necessàriament cos) per incidir i inserir-se en el món, i recalcar que la corporeïtat és la manera d'existir del subjecte -la forma d'existir del propi jo, així com la manera d'existir i manifestar-se l'altre-, la fenomenologia existencial ha proposat la distinció entre cos objecte i cos propi. El cos objecte, el cos tal com és estudiat per l'anatomia o per la fisiologia, per exemple, només admet relacions exteriors i mecàniques. En canvi, el cos propi o cos subjecte, designa el centre de «la meva» existència, en quant que possibilitat de sentir, percebre i actuar en el món. Aquest cos propi no pot dir-se que em pertanyi, com tampoc pot dir-se que jo pertanyo al meu cos. La relació és tal que no pot existir diferència entre posseïdor i posseït. D'aquest cos subjecte no pot tenir-se més coneixement que el que cadascú posseeix, i de fet és el que constitueix el meu punt de vista immediat sobre el món, «punt de vista sobre el qual ja no puc adoptar punt de vista» (Sartre, veure textos ). Des de la radicalitat d'aquesta posició, defensada especialment per Sartre (L'ésser i el no-res) y Merleau-Ponty (Fenomenologia de la percepció, Allò visible i allò invisible, veure textos ), s'articula la també radical finitut humana i el nostre ser en el món.

D'altra banda, i coincidint amb l'anomenat gir lingüístic de la filosofia contemporània, s'ha proposat una similitud entre cos i text, de forma que podria donar-se una hermenèutica del cos com es dóna una hermenèutica dels textos.

 

Veure cos, concepte físic i metafísic de cos, relació cos-ànima i relació cos-ment.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.