Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

culte ANTROP. / FIL. REL.

Manifestació externa ritualitzada de les creences religioses que consisteix en actes de sotmetiment a la divinitat o a les forces sobrenaturals en què es mostra el reconeixement i l'acatament de la superioritat d'aquestes. En algunes religions es coneix també amb el nom de servei diví. És la resposta humana davant el sagrat i origen de múltiples manifestacions, tals com: ritus, pregàries, sacrificis, pelegrinatges, festes, sagraments, etc., i s'associa, generalment, a activitats relacionades amb els símbols sagrats.

Pot distingir-se entre un culte interior del creient -manifestat per pensaments de fe o d'esperança i per resos privats- i un culte públic, que es manifesta mitjançant determinats actes simbòlics sensibles, tals com la genuflexió, el senyar-se o altres. Així, en el culte es manifesta una actitud interna de submissió i una expressió externa de la dita actitud de reconeixement, de tipus reverenciant o atemorida. El conjunt de prescripcions del culte es denomina litúrgia.

El culte pot dirigir-se tant per retre homenatge a la divinitat, als sants o als ancestres, com dirigir-se cap a objectes (ídols, imatges piadoses, fetitxes o relíquies), el de la qual poder emana de la seva especial relació amb éssers sobrenaturals.

La superstició és una forma de culte popular. En l'antiguitat, es donaven també formes de culte imperial, com els actes d'homenatge als emperadors romans divinitzats, o els dirigits cap al faraó o altres monarques-déus.

En tant que manifestació externa de les creences religioses, des de la IlĚlustraciˇ s'ha lluitat per la «llibertat de culte», ja que l' Estat no ha d'immiscir-se al terreny de les creences. En aquest mateix sentit de tolerància religiosa, els partidaris tant del deisme com de la religió natural (com Locke o Voltaire, per exemple) van considerar que el culte, com a mera expressió externa ritualitzada de les creences religioses, no és més que superstició. Des dels pressupòsits de la religió natural i del deisme es combatia, doncs, tota religió positiva, els ritus i els dogmes, i es considerava que l'única activitat o exteriorització de la religió havia de ser la recta acció moral. No obstant això, alguns filòsofs de la religió -com Scheler, per exemple- han posat de manifest que la dita exteriorització ritualitzada de la religiositat ha servit la humanitat de vehicle privilegiat per expressar aspectes de la pròpia humanitat, mitjançant actes simbòlics que han permès desenvolupar aquesta dimensió humana.

 

Veure religió.
 
 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.