Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Davidson, Donald HIST. (1917-2003) ’davidson.wav’, ’play"

Donald Davidson

Filòsof americà contemporani nascut a 1917 a Springfield (Massachusetts), Estats Units. Ha estat professor en les universitats de Chicago i de Berkeley.

Sota la influència de la filosofia analítica, de les teories semàntiques de Frege i de Tarski, de la lingüística de Chomsky i, especialment, de la filosofia de Quine, ha desenvolupat la seva reflexió filosòfica sobre qüestions relacionades amb la teoria de la decisió, la teoria del significat, la filosofia del llenguatge i la filosofia de l’acció. La síntesis entre aquests aspectes l’ha apropat a una antropologia filosòfica.

La gramàtica transformacional de Chomsky va induir a diversos dels seus seguidors cap a l’intent de construir una semàntica formal per als llenguatges naturals sobre bases tan sistemàtiques com les de la sintaxi, ja que la semàntica generativa chomskyana suggeria que l’estructura profunda del llenguatge té afinitats amb la lògica.

En aquest sentit, es prosseguia la tendència iniciada ja per Frege, Russell i Quine d’elaboració d’una semàntica formal. En aquest context, Davidson (com Dummett i altres autors) van partir del problema de saber quina classe de competència lingüística cal atribuir a un parlant per decidir que coneix la llengua, el que, a la manera de Strawson, el va conduir cap a la reflexió de "com és possible el coneixement d’una llengua?" i "com és possible, mitjançant aquest coneixement, el coneixement de la realitat?" Reflexions que semblen, per la seva estructura, semblants als problemes transcendentals plantejats per Kant.

Donald DavidsonPer efectuar aquella semàntica formal i contestar aquestes qüestions, Davidson es pregunta, no què és el significat, sinó quines condicions ha de satisfer una teoria general del significat, entesa com teoria lògica. Tal teoria, que ha de ser extensional, la troba en la teoria semàntica de la veritat de Tarski. A fi de clarificar el concepte de significat es basa en el concepte tarskià de veritat. És a dir, en lloc d’afirmar que «s significa (en L) que p», afirma que «s és vertader si p», on «s» és el nom d’una frase del llenguatge objecte i «p» és la seva traducció en el metallenguatge. Amb això va més enllà de la teoria de Tarski, qui no pensava que la teoria semàntica de la veritat pogués donar compte de la veritat en els llenguatges naturals. Encara que per a Davidson (com per a Frege) conèixer el sentit d’una frase és conèixer les seves condicions de veritat, per a ell, la teoria semàntica de la veritat de Tarski no és tampoc plenament suficient per a la completa interpretació de les frases d’un llenguatge, però pot ser ampliada afegint a les condicions formals d’aquesta teoria certes condicions empíriques (com les suggerides per Quine en la seva teoria de l’intèrpret radical).

En aquest sentit va adoptar també l’holisme semàntic de Quine: una frase només té sentit en el context d’altres frases, i aquesta concepció holística li permet afirmar que no és possible interpretar les produccions lingüístiques d’un parlant més que si se li presta un mínim de credibilitat racional. En aplicació del principi de caritat formulat per Neil Wilson (cal donar a un altre parlant tanta credibilitat com la que ens podem atribuir nosaltres mateixos), Davidson assenyala que es necessita una racionalitat normativa, que és l’única que permet la interpretació del llenguatge, del pensament i de l’acció. L’objectiu de la interpretació és l’acord, cosa que no només és la seva finalitat, sinó també la seva condició de possibilitat. La unió d’aquests aspectes condueix a Davidson cap a una síntesis que acosta la teoria del significat amb la teoria de l’acció, ja que les dues esferes són interdependents: els enunciats es produeixen com actes de llenguatge i les accions es descriuen lingüísticament. Aquesta perspectiva el condueix també cap a una teoria causal de l’acció: les raons d’una acció són les seves causes. És a dir, concep una acció com un esdeveniment que suposa una intenció de l’agent. En definitiva, per a Davidson, entre la raó i l’acció es dóna una relació lògica o conceptual, diferent de l’explicació causal clàssica. I és des d’aquesta perspectiva que Davidson pot abordar l’estudi filosòfic de la irracionalitat. Tanmateix, la tesi segons la qual les raons són causes de l’acció (a més de justificar-la) el condueixen a una concepció plenament materialista de la ment. Es dóna un complet monisme, una plena identitat entre allò mental i allò físic: els estats mentals són estats físics concebuts des d’un marc de descripcions diferent.

D’aquesta manera, la teoria causal de l’acció tendeix en Davidson cap a una unificació d’allò mental i allò físic, en el que ell anomena un monisme anomal: les generalitzacions psicològiques no són de la mateixa naturalesa que les lleis físiques perquè, si bé tot esdeveniment mental és un esdeveniment físic, no és possible el simple reduccionisme d’allò mental a allò merament físic. Amb l’esmentada tesi, Davidson critica el que podria anomenar-se el tercer dogma de l’empirisme (els dos primers van ser criticats per Quine), a saber: l’existència d’una dualitat entre elements conceptuals i dades sensorials. És a dir, tota la tradició filosòfica anterior de tipus empirista (inclosa la naturalització de la filosofia realitzada per Quine) i, més encara la de tipus racionalista, havia acceptat implícita o explícitament un dualisme entre elements conceptuals i dades sensorials, dualisme al qual afegia un tercer terme intermedi: les idees de Descartes o de Locke, les impressions i idees de Hume, les intuïcions i els conceptes de Kant, o les dades sensorials del positivisme lògic. Davidson carrega contra la necessitat d’aquest tercer terme o intermediari, ja que prèviament ataca la necessitat de postular una separació entre conceptes i material no conceptualitzat. Aquesta és la base del monisme anomal davidsonià, i la base de la seva crítica -represa per Richard Rorty- a la concepció clàssica del coneixement entès com mirall o representació de la realitat. D’aquesta manera, segons Rorty (veure referència), el monisme anomal de Davidson porta a les seves últimes conseqüències el naturalisme, l’holisme i l’antidualisme de Dewey i de Quine, i abandona la idea d’un «llenguatge» entès com a mitjà estructurat de representació capaç de mantenir unes determinades relacions amb una altra entitat diferenciada anomenada «món».

Veure ment i mental. / acció / teoria dels valors

Bibliografia

 

Veure: http://www.erraticimpact.com/~analytic/davidson.htm

http://plato.stanford.edu/entries/davidson/

http://www.utm.edu/research/iep/d/davidson.htm

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.