Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

René Descartes: prova cosmològica de l'existència de Déu

Per «Déu» entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, que m'ha creat a mi mateix i a totes les altres coses que existeixen [si és que n'hi ha alguna]. Doncs bé, això que entenc per Déu és tan gran i eminent, que com més atentament ho considero menys convençut estic que una idea així pugui procedir només de mi. I, per tant, cal concloure necessàriament, segons el que hem dit anteriorment, que Déu existeix. Doncs, encara que jo tingui la idea de substància en virtut de ser jo una substància, no podria tenir la idea d'una substància infinita, sent jo finit, si no l'hagués posat en mi una substància que vertaderament fos infinita.

I no he de jutjar que jo no concebo l'infinit per mitjà d'una vertadera idea, sinó per mitjà d'una mera negació del finit [així com concebo el repòs i la foscor per mitjà de la negació del moviment i la llum]: doncs, al contrari, veig manifestament que hi ha més realitat en la substància infinita que en la finita i, per tant, que, en certa manera, tinc abans en mi la noció d'allò infinit que la del finit: abans la de Déu que la de mi mateix. Doncs com podria jo saber que dubto i que desitjo, és a dir, que em falta alguna cosa i que no sóc perfecte, si no hi hagués en mi la idea d'un ser més perfecte, per comparació amb el qual adverteixo la imperfecció de la meva naturalesa?

I no es pot dir que potser aquesta idea de Déu és materialment falsa i pot, per tant, procedir del no-res [és a dir, que potser estigui en mi per faltar-me a mi quelcom, segons vaig dir abans de les idees de calor i fred, i d'altres semblants]; al contrari, sent aquesta idea molt clara i distinta i contenint més realitat objectiva que cap altra, no hi ha idea alguna que sigui per si mateixa més vertadera, ni menys sospitosa d'error i falsedat.

Dic que la idea d'aquest ser summament perfecte i infinit és absolutament vertadera; doncs, encara que potser pogués fingir-se que un ser així no existeix, amb tot, no pot fingir-se que la seva idea no em representa res real, com vaig dir abans de la idea de fred.

Aquesta idea és també molt clara i distinta, perquè conté en si tot el que el meu esperit concep clara i distintament com real i vertader, i tot el que comporta alguna perfecció. I això no deixa de ser cert, encara que jo no comprengui l'infinit, o encara que hi hagi en Déu innumerables coses que no pugui jo entendre, i ni tan sols aconseguir amb el meu pensament: doncs és propi de la naturalesa d'allò infinit que jo, sent finit, no pugui comprendre-ho. I n'hi ha prou amb que entengui això bé, i jutgi que totes les coses que concebo clarament, i en les què sé que hi ha alguna perfecció, així com potser també infinitat d'altres que ignoro, estan en Déu formalment o eminentment, perquè la idea que tinc de Déu sigui la més vertadera, clara i diferent de totes.

______________________________________________________

Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació tercera (trad. i notes de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 39-40).

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.