eleàtica, escola / eleatas HIST.
Escola filosòfica presocràtica formada per Parmènides i els seus seguidors: Zenó d'Elea i Melissos de Samos, que va florir durant el segle V a.C. Alguns historiadors posen com precursor a Xenòfanes de Colofó, tal com sembla indicar Plató en el Sofista. Segons molts historiadors, els plantejaments de l'escola eleàtica van iniciar la metafísica occidental.
La tesi fonamental d'aquesta escola és l'afirmació de la unitat i la immutabilitat del ser, basada en les afirmacions aparentment trivials segons les quals: «el ser és, i el no ser no és», i «no es pot dir ni pensar-se que el no ser és». Com corol·lari de aquestes afirmacions concloïen que tota la pluralitat i el canvi que ens presenten els sentits és merament aparent. Seguint el seu raonament, no hi pot haver diversos éssers perquè si fos d'aquesta manera,
què els separaria sinó el no-ser?. Però no pot separar-los el no-ser ja que, segons la primera afirmació, el no-ser no és. Tampoc és possible el canvi ja que, segons
Parmènides, el canvi suposa un deixar de ser, i això significaria passar del no-ser
al ser i del ser al no-ser, però, ja que segons la segona afirmació de Parmènides el no-ser no pot ni
tan sols ser pensat, doncs tot el que pot ser pensat és ja el ser, d'aquí s'infereix la conclusió indicada (veure text ).
Les tesis de Parmènides van ser prosseguides per Zenó
d'Elea, qui desenvolupament el mètode del raonament per reducció a l'absurd amb els seus famosos arguments (veure paradoxes
de Zenó), considerats generalment com el punt d'arrencada de la dialèctica antiga, i com a font de reflexió fructífera per a la matemàtica i la lògica. En aquestes argumentacions,
Zenó combatia la concepció de sentit comú acosta del canvi i de la multiplicitat, i defensava, per via
indirecta, les tesis parmenídees. Amb els esmentats arguments Zenó va plantejar, per primera vegada, els problemes del pensament del continu. Posteriorment, Melissos de
Samos va sistematitzar les tesis de Parmènides. Aquesta escola va exercir una gran influència
sobre la sofística, sobre la lògica
megàrica i estoica, i sobre
Plató que, en un diàleg titulat Parmènides, desenvolupa la seva tesi sobre el mateix i
l'altre, que representa una autocrítica pel que fa a formulacions anteriors de la seva teoria de les idees, encara que desenvolupa també una concepció del no-ésser
oposada a la de Parmènides.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.