Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Mircea Eliade: la manifestació del sagrat (la hierofania)

L'home entra en coneixement del sagrat perquè es manifesta, perquè es mostra com alguna cosa diferent completament del profà Per denominar l'acte d'aquesta manifestació del sagrat hem proposat el terme de hierofania, que és còmode, ja que no implica cap precisió suplementària: no expressa més que el que està implícit en el seu contingut etimològic, és a dir, que quelcom sagrat se'ns mostra. Podria dir-se que la història de les religions, de les més primitives a les més elaborades, està constituïda per una acumulació de hierofanies, per les manifestacions de les realitats sacres De la hierofania més elemental (per exemple, la manifestació del sagrat en un objecte qualsevol, una pedra o un arbre) fins a la hierofania suprema, que és, per a un cristià, l'encarnació de Déu en Jesucrist, no existeix solució de continuïtat Es tracta sempre del mateix acte misteriós: la manifestació de quelcom «completament diferent», d'una realitat que no pertany al nostre món, en objectes que formen part integrant del nostre món «natural», «profà».

L'occidental modern experimenta cert malestar davant certes formes de manifestació del sagrat: li costa treball acceptar que, per a determinats éssers humans, el sagrat pugui manifestar-se en les pedres o en els arbres Doncs, com es veurà de seguida, no es tracta de la veneració d'una pedra o d'un arbre per si mateixos. La pedra sagrada, l'arbre sagrat no són adorats en tant que tals; ho són precisament pel fet de ser hierofanies, pel fet de «mostrar» alguna cosa que ja no és ni pedra ni arbre, sinó allò sagrat, allò  ganz andere.

Mai s'insistirà prou sobre la paradoxa que constitueix tota hierofania, fins i tot la més elemental. Al manifestar el sagrat, un objecte qualsevol es converteix en una altra cosa sense deixar de ser ell mateix, doncs continua participant del medi còsmic circumdant. Una pedra sagrada segueix sent una pedra; aparentment (amb més exactitud: des del punt de vista profà) res la distingeix de les altres pedres. Per als qui aquella pedra es revela com sagrada, la seva realitat immediata es transmuta, per contra, en realitat sobrenatural. En altres termes: per a aquells que tenen una experiència religiosa, la Naturalesa en la seva totalitat és susceptible de revelar-se com sacralitat còsmica. El Cosmos en la seva totalitat pot convertir-se en una hierofania.

L'home de les societats arcaiques té tendència a viure tant com es pugui en el sagrat o en la intimitat dels objectes consagrats. Aquesta tendència és comprensible: per als «primitius» com per al home de totes les societats pre-modernes, el sagrat equival a la potència i, en definitiva, a la realitat per excel·lència. El sagrat està saturat de ser. Potència sagrada vol dir a la vegada realitat, perennitat i eficàcia. L'oposició sagrat-profà es tradueix sovint com una oposició entre real i irreal o pseudo-real. Entenguem-nos: no cal esperar retrobar en les llengües arcaiques aquesta terminologia filosòfica: real, irreal, etc.; però la cosa està aquí. És, doncs, natural que l'home religiós desitgi profundament ser, participar en la realitat, saturar-se de poder.

[...]

Diguem per endavant que el món profà en la seva totalitat, el Cosmos completament dessacralitzat, és un descobriment recent de l'esperit humà. No és de la nostra incumbència el mostrar per quins processos històrics i a conseqüència de quines modificacions de comportament espiritual ha dessacralitzat l'home modern el seu món i assumit una existència profana. Basti únicament amb deixar constància aquí del fet que la dessacralització caracteritza l'experiència total de l'home no-religiós de les societats modernes; del fet que, per tant, aquest últim es ressent d'una dificultat cada cop més gran per retrobar les dimensions existencials de l'home religiós de les societats arcaiques.

________________________________________________

Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.18-21.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.