Lévi-Strauss, Claude: el pensament salvatge

El que intento definir com a «pensament salvatge» no és atribuïble amb propietat a ningú, ja es tracti d'una porció o d'un tipus de civilització. No té cap caràcter predicatiu. Més aviat diguem que, amb el nom de pensament salvatge, designo el sistema de postulats i d'axiomes requerits per fundar un codi que permet traduir, amb el mínim mal rendiment possible, allò «altre» en allò  «nostre», i recíprocament, el conjunt de les condicions en les quals comprendre'ns millor; és clar que sempre amb un residu. En allò més íntim el «pensament salvatge» només és, segons la meva intenció, el lloc de retrobament, el efecte d'un esforç de comprensió, de mi col·locant-me en el seu lloc, d'ells col·locats per mi en el meu lloc. Les circumlocucions apropiades per examinar la seva naturalesa es referirien a les nocions de lloc geomètric, de comú denominador, del major comú múltiple, etc., excloent la idea d'alguna cosa que pertanyeria intrínsecament a una porció de la humanitat i que la definiria en l'absolut. Per més que en el fons em sento -i amb això acabo- totalment d'acord amb Ricoeur, a excepció que el principi de la diferència que ell postula no em sembla estar en els pensaments en si mateixos, sinó en les variades situacions que l'observador es troba davant dels esmentats pensaments.