Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

inductivisme EPIST.

Teoria del mètode científic que sosté que la ciència és un coneixement que consisteix en la formulació de hipòtesi i lleis obtingudes per inducció a partir d'observacions. Segons Fetzer (1993), els passos característics del «mètode inductiu» són: observació, classificació, generalització i predicció.


 

La ciència comença amb observacions atentament realitzades i classificades, de les que es passa per inducció a generalitzacions (hipòtesi, lleis i teories), que serveixen després per realitzar prediccions. En l’inductivisme, les lleis i teories serveixen millor per a la predicció que per a la explicació dels fenòmens de la natura, perquè en ser algunes de les lleis obtingudes inductivament més aviat una simple generalització inductiva, no serveixen com a lleis generals que puguin figurar en un explanans. D'altra banda, la inducció porta naturalment a la predicció: «tots els corbs observats fins aquest moment són negres; per tant, el pròxim també serà negre». Els arguments inductius s'utilitzen tant en el context de descobriment com en el context de justificació En aquell, com a manera d'obtenir hipòtesi a partir de les observacions; en aquest, per confirmar les hipòtesis.


HIST. L'inductivismo com a teoria del mètode científic va començar amb Francis Bacon (1561-1626), a qui cal atribuir el mèrit d'haver promogut en el seu temps la investigació científica controlada per l'experiència, i qui va proposar, criticant i millorant la inducció aristotèlica, l'ús de taules de presència, absència i graus per trobar correlacions entre fenòmens. Grans teòrics de l'inductivisme van ser en el s. XIX, Herschel, Whewell i sobretot Mill, amb el seu Sistema de lògica (1843), mentre que en el s. XX, els grans patrocinadors de la inducció com a mètode propi de la ciència han estat Bertrand Russell (1872-1970) i els filòsofs del Cercle de Viena, que aconsegueix la seva màxima esplendor cap als anys trenta. Russell fonamenta la inducció en els dos conceptes de la uniformitat de la natura i el principi d'inducció, que és el que dóna probabilitat a la inferència inductiva (veure text 1 i text 2). En el positivisme lògic s'han dissenyat diverses maneres d'interpretar el valor probabilístic de la inducció: Rudolf Carnap sosté que la tasca principal del raonament inductiu està en precisar de manera quantitativa el grau de confirmació d'una llei (veure text), mentre que Hans Reichenbach veu en l'inducció, entesa com una probabilitat (expressada com a freqüència al limit), teoria d'altra banda acceptada per molts membres del Cercle de Viena, una aposta raonable pragmàticament justificada (veure cita).

A l'inductivismo s'oposen sobretot els qui sostenen el mètode hipoteticodeductiu com l'adequat per a la ciència i, d'una manera especial, el falsacionisme de Popper, també anomenat deductivisme. Alguns cèlebres historiadors de la ciència s'han oposat també a l’inductivisme, com és el cas de Pierre Duhem, que demostra que la teoria de la gravitació universal de Newton no va poder ser obtinguda per generalització i inducció de les lleis de Kepler i en general tots aquells que defensen que els primers protagonistes de la revolució científica no van procedir amb mètodes inductius, així com els qui sostenen que, en qualsevol cas, les observacions han d'anar sempre precedides de teories o que les observacions i l'experiència porta sempre una càrrega de teoria.

Veure termes relacionats.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.