dubte hiperbòlic HIST.

El dubte universal i metòdic de Descartes, qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no sols del coneixement de vegades enganyós dels sentits, dels raonaments, que de vegades no són més que paralogismes o raonaments aparents de fet falsos, dels enunciats analítics, com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en son, sinó també de la mateixa sensació de certesa, de la sensatesa de la raó i fins d'aquesta evidencia, això és, de la pròpia consciència: no és impossible que Déu l'hagi creat de manera que s’equivoqui quan creu estar cert, és a dir, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arterós, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per vertader la falsedat (veure text 1 i text 2 ).

Descartes anomena «hiperbòlic» (veure cita) al seu dubte, precisament perquè es recolza en el supòsit més extrem, exagerat (hipèrbole), que la raó pogués equivocar-se fins i tot davant l’evidència, la qual cosa suposa, simplement, el descontrol absolut de la raó, és a dir, la demència.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.