Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

coneixement, origen del EPIST.

D’on procedeix el coneixement? Quines són les seves fonts i els seus límits? Aquesta és la qüestió epistemològica tradicional que històricament es va suscitar per tal d’establir els límits de la certesa que podia aconseguir el coneixement humà en general, en una època en què la ciència començava a constituir-se en model de coneixement del món físic, després d’haver trobat un mètode nou que desafiava els plantejaments aristotèlics. En l’alba de la filosofia moderna el tema de l’origen, límits i validesa del coneixement apareixerà com la qüestió central al voltat de la qual es desenvoluparan les principals tendències filosòfiques. En especial, respecte del tema de l’origen del coneixement es poden distingir tres posicions fonamentals:

  1. El racionalisme,

  2. l’empirisme, i

  3. la filosofia crítica kantiana

René Descartes, que va viure inicialment en un ambient d’escepticisme filosòfic, va ser el primer a preguntar-se què podia acceptar-se com coneixement vertader. La regla metòdica de considerar fals tot allò que oferís el més mínim dubte el va portar al racionalisme. Per tal s’entén aquella teoria del coneixement que estableix que només la raó és font o origen adequats del coneixement, i que l’experiència dels sentits no pot constituir el punt justificat de partida per conèixer. D’altra banda, és propi de la mentalitat racionalista considerar que l’autèntica realitat és el que es coneix mitjançant conceptes o idees universals i necessàries de l’enteniment; aquestes es fonamenten en altres anteriors i innates.

L’orientació oposada al racionalisme va ser l’empirisme, sorgit a Anglaterra en el s. XVII en una època de desenvolupament material, industrial i comercial (veure text). John Locke estableix els seus principis clàssics. La seva afirmació bàsica és que no existeixen idees innates, que l’enteniment abans de tota experiència no és més que un paper en blanc i que tot coneixement comença en els sentits (tabula rasa). No hi ha més font del coneixement que l’experiència externa (sensació) o la interna (reflexió). Pensar no és més que combinar idees, l’origen de les quals està en l’experiència (veure text).

Les dificultats i limitacions d’ambdues postures, en especial del dogmatisme racionalista i del criticisme i escepticisme de Hume, van propiciar la via de síntesi o de compromís de l’apriorisme de Kant: el coneixement comença amb l’experiència, però no tot ell prové de l’experiència (veure text). El coneixement és un procés que comença amb la sensibilitat i culmina en el enteniment; sense la primera, no hi hauria objecte i, sense la segona, no seria pensat: «Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues». El que no prové de l’experiència i, malgrat això, és conegut, són els elements a priori de la sensibilitat i l’enteniment (veure text).

S’ha argumentat que aquest plantejament tradicional de l’origen del coneixement ha estat una manera errònia -per la seva orientació preferentment psicologista, almenys en el racionalisme i en l’empirisme- de plantejar una qüestió veritablement filosòfica, que és la de com es relaciona el coneixement amb l’experiència. Però per respondre a aquesta qüestió estrictament filosòfica s’ha partit sempre també de postures que són, en un grau o un altre, empiristes o racionalistes.


Veure una ampliació d'aquest tema.

 

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.