Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

abstracció EPIST.

(del llatí abstractio, d’abstrahere, separar, posar a banda, treure, terme amb què el llatí medieval tradueix el grec GN"\D,F4l, aphairesis, que Aristòtil va introduir en el llenguatge filosòfic) Operació de la ment que té per objecte separar, d’allò que es fa present intuïtivament als sentits, una característica, essencial o accidental, que no existeix independentment del tot d’on s’ha separat, però que representa o bé la natura d’un objecte o una propietat seva, o bé el que de comú hi ha entre diversos objectes, i mitjançant la qual diem que entenem què són aquelles coses. El resultat de l’abstracció, el que abstreu o allò abstracte, és el concepte o la idea en sentit tradicional; allò d’on s’abstreu és l’objecte o els objectes percebuts pels sentits.

La primera teoria de l’abstracció la trobem en Aristòtil, qui l’oposa a la intuïció de les essències o captació directa de les idees per la ment, tal com fa Plató; ja que tota idea o tot concepte universal de la ciència ha de provenir d’algun mode de la experiència, els conceptes universals s’obtenen a partir de la inducció (¦B"(T(±) és a dir, observant el que hi ha de comú o semblant en diversos individus, o ben són resultat de l’activitat il·luminadora de l’enteniment agent, que capta l’essència de l’objecte en el que anomena imatge sensible. L’escolàstica medieval recorre a l’abstracció per donar fonament al realisme dels conceptes, destacant el poder de la ment per captar essències, i distingeix dues classes d’abstracció: la formal, que abstreu una perfecció o característica d’un individu concret (per exemple, la bellesa a partir d’un cos bell) i la total, que abstreu la natura o essència de quelcom físic. En l’escolàstica tardana es valora novament l’aspecte aristotèlic de l’abstracció obtinguda per inducció, amb la qual cosa es valora més el paper de l’objecte individual que el poder d’abstracció de la ment. Guillem d'Occam rebutja fins i tot qualsevol mena de coneixement que es degui a l’abstracció. L’empirisme del segle XVII destaca aquest mateix aspecte. Locke, per exemple, afirma que les idees simples, que ell divideix en «sensacions» i «reflexions», són rebudes passivament per l’enteniment que les converteix en generals i abstractes quan separa d’elles les diverses circumstàncies concretes en què s’han produït (temps, lloc i altres idees concomitants); amb això, les idees preses de les coses particulars representen a totes les coses de la mateixa classe, amb la qual cosa abstreure no representa una altra operació mental que la d’atorgar un mateix nom a tot el que s’assembla.

L’abstracció, per tant, s’ha entès en la tradició de dues maneres principals:

  1. com un poder de l’enteniment, amb el que es capta la natura d’una cosa, o

  2. com a operació mental amb què es deixen de costat les característiques individuants de diverses coses per prendre en consideració només el que és comú a totes elles.

En ambdós casos, el resultat de l’abstracció és quelcom general, comú a molts objectes, que sol denominar-se concepte.

LÒG. Operació amb què, a partir d’una funció proposicional, d’una expressió predicativa o d’un enunciat obert, s’obté una nova expressió que sol interpretar-se com una classe. Així, de l’enunciat obert «x és una persona simpàtica» s’obté la classe de «les persones simpàtiques», o «la classe dels x que satisfan la funció proposicional ’ser una persona simpàtica’ ».

l?anomenat càlcul lambda és el nom d’un llenguatge formal que utilitza un operador d’abstracció que s’indica amb el signe l (lambda), que permet distingir entre una funció considerada en ella mateixa i el valor que pren aquesta funció per una valor del seu (o dels seus) argument (s). Aquest llenguatge efectua transformacions anomenades conversions

De vegades l’operació lògica de l’abstracció s’ha indicat amb el signe lògic "^" (accent circumflex) també denominat operador d’abstracció (veure exemple), per exemple

que es llegeix «la classe de tots els x tals que x és P».

PSICOL. En psicologia s’estudia l’abstracció com a fenomen preferent per conèixer què és el pensament. Normalment s’entén que tant l’abstracció com el concepte són una resposta apresa i constant davant una varietat d’estímuls diferenciats, que no forçosament han de posseir característiques comunes. El resultat d’aquesta abstracció és també el concepte o el pensament.

En general, la noció d’abstracció ha estat emprada en la història de la filosofia en tres sentits:

Tot i que sovint els tres sentits es troben entrellaçats.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.