Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

constructivisme GEN.

En un sentit general, pres de l'ús d'aquest concepte en matemàtiques, en lògica i en art, és una aplicació del principi enunciat per G.B. Vico, verum ipsum factum, que pot interpretar-se com «l'home entén només el que ell mateix ha fet», així com una interpretació dels plantejaments de Kant, que afirma, genèricament, que «només coneixem a ‘priori' de les coses el que nosaltres mateixos posem en ella» (veure cita) i d'una manera concreta, en especificar la forma de conèixer pròpia de les matemàtiques, que és característica seva construir els seus propis objectes (veure text).

L'intuïcionisme matemàtic sosté que només han d'admetre's les entitats matemàtiques efectivament demostrades, això és, aquelles que puguin construir-se com a objectes matemàtics segons regles admeses.

En art, el moviment estètic, iniciat a Rússia cap a 1919 (Tatlin, Rodchenko), s'orienta a la construcció del propi objecte artístic que inventa lliurement, i que no és una còpia de la natura, accentuant el seu aspecte geomètric, universal i objectiu.

En epistemologia, l'anomenada escola d'Erlangen, centrada entorn de Paul Lorenzen (n. 1915), sosté una teoria constructivista de la ciència i de l'ètica, basada en una metodologia constructivista, la lema fonamental de la qual és que «només entenem allò que podem construir». El que, per a aquest fi, es construeix és precisament una sintaxi racional, o una lògica, a manera de metallenguatge, l'objectiu de la qual és poder comprendre el nostre propi pensament i el nostre llenguatge ordinari.

EPIST. En epistemologia, l'anomenada escola d'Erlangen (desenvolupada al voltant de les universitats d'Erlangen i de Constanza) centrada entorn de Wilhelm Kamlah i Paul Lorenzen (1915 - 1994) i (desenvolupada per Friedrich Kambartel y Oswald Schwemmer, entre d'altres) que sosté una teoria constructivista de la ciència i de l'ètica, basada en una metodologia constructivista, el lema fonamental de la qual és que «només entenem allò que podem construir». El que, per a aquest fi, es construeix és precisament una sintaxi racional, o una lògica, a manera de metallenguatge, l'objectiu de la qual és poder comprendre el nostre propi pensament i el nostre llenguatge ordinari.

El constructivisme pren com a punt de partida per a la seva re-construcció de les formulacions teòriques (dels llenguatges teòrics), la idea segons la qual tot saber científic apareix com un producte de les diferents competències humanes per a l'acció, és a dir, del "Lebenswelt" (món de la vida); dels problemes i relacions quotidianes.

Durant els anys 1970- 1980 va mantenir¡r una discussió amb el racionalisme crític de Popper i amb la pragmàtica transcendental de Habermas i Apel. De fet part del projecte d'una "pragmàtica universal" de Habermas coincideix en gran part amb el programa d'Erlangen.

El constructivisme d'Erlangen també s'ha aplicat a les anomenades ciències de la cultura i de la societat, on es centra en temes com els de la racionalitat teleològica (relació entre mitjans i fins), l'estructura de l'argumentació, els principis de la transubjectivitat i de la necessitat de la crítica, així com en la crítica i interpretació de la cultura. A més, considera possible fonamentar judicis de valor i proposicions morals, però no en un nivell abstracte o purament teòric, sinó en tant que tals judicis de valor o normes morals formen part dels sabers pràctics.

 

Veure construcció, constructe.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.