Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

coneixement, classes de EPIST.

Hi ha diverses maneres de classificar els tipus de coneixement. Si «coneixement» s'entén en un sentit ampli, com a captació de l'objecte per part del subjecte, es distingeix, segons l'ordre o nivell en què aquesta captació es produeix, entre coneixement sensible i coneixement intel·lectual.

El coneixement sensible és la simple recepció passiva -des d'un punt de vista epistemològic general- de les dades objectives, o dades sensorials, mitjançant la sensació, que suposa la captació del estímul adequat per convertir-ho en unitats més àmplies i activament integrades, que es coneixen com percepció. Perceben tant els animals com l'home, però la percepció humana està directament relacionada amb el pensament.

El coneixement intel·lectual, que pot anomenar-se també pensament, és la captació de l'objecte mitjançant una imatge mental, normalment anomenat concepte. La recepció passiva de la sensibilitat és ara elaboració activa de les dades oferides pels sentits, als que s'uneixen els pensaments. Sensibilitat i enteniment, a banda de dos tipus o nivells de coneixement, són també «fonts del coneixement», i no fonts independents sinó integrades, en l'home, en un mateix procés del conèixer: «sense sensibilitat cap objecte ens seria dau i, sense enteniment, cap seria pensat. Els pensaments sense contingut són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues» (veure text ).

Pot també distingir-se entre coneixement directe, o immediat, i coneixement indirecte o mediat.

En el coneixement immediat, el subjecte coneix sense la mediació de res, o sense que sigui necessari un coneixement anterior. No hi ha cap inferència en el procés de conèixer. Aquesta immediatesa es coneix pel nom d'intuïció. Aquesta pot ser sensible o intel·lectual. La intuïció sensible consisteix en la captació immediata de les dades dels sentits sense intervenció de cap procés intermedi: les coses es coneixen per experiència (externa o interna) immediata. Si s'afegeix que no hi ha una altra forma de conèixer que aquesta, tenim la tesi de l'empirisme. La intuïció racional planteja el principi general de què els vertaders objectes de coneixement no són les coses, sinó les idees o els conceptes. Per aquesta raó, el vertader coneixement suposa la captació immediata d'aquestes idees o conceptes. És la tesi del racionalisme, en les seves diverses facetes, des de Plató a Descartes i els seus epígons, passant per Plotí i sant Agustí. Kant no reconeix una altra intuïció que la sensible. Però el idealisme alemany posterior propugna certa intuïció intel·lectual, així com també Schopenhauer. Altres autors defensen la captació immediata intel·lectual de les diverses classes de valors a través del sentiment religiós (Schleiermacher), dels sentiments i les emocions (Max Scheler), o la intuïció de la vida (Dilthey, Nietzsche), o dels objectes de la metafísica (Bergson), o de les essències (Husserl). Però, en principi, totes les diverses formes d'intuïcionisme intel·lectual o vital són diverses manifestacions d'irracionalisme.

La tendència és eliminar de l'epistemologia qualsevol traç d'irracionalitat intuïcionista. En el coneixement mediat o directe, anomenat també discursiu, conèixer és una inferència, per la qual cosa suposa sempre una mediació entre el subjecte i l'objecte. Fora de la sensibilitat no es coneix sinó per mitjà de conceptes, i aquests suposen inferències i abstraccions, no intuïcions. Es distingeix, igualment, entre coneixement a priori i a ‘posteriori'. El coneixement a ‘priori' pot entendre's com a independència, o precedència temporal, respecte de l'experiència, o com a independència lògica, és a dir, validesa del coneixement independentment de l'experiència. El racionalisme va sostenir aquest tipus de a ‘priori' temporal amb la seva teoria de les idees innates. En general, pot dir-se que, des de Plató, qualsevol proposició necessària, coneguda per l'enteniment independentment de l'experiència, és una forma de a ‘priori'. Kant va sostenir la necessitat del a ‘priori' lògic, com a forma del coneixement, no com contingut primerament conegut en el temps, sinó com a justificació de la seva validesa: de la seva universalitat i necessitat.

En la història de la filosofia, amb tot, hi ha altres «aprioris» cognoscitius, d'influx kantià, encara que no entesos com a constitucions (transcendentals) de l'objecte. Normalment es rebutja la concepció ingènua del coneixement, com a simple receptivitat passiva o reflex especular, o tabula rasa, i se suposa algun tipus d'activitat productora del coneixement per part del subjecte, independent d'alguna forma de l'experiència. Així, per exemple, en aquest sentit cal entendre les exigències, en la fenomenologia de Husserl, de l'aportació de la pròpia consciència, o el mateix condicionament cultural del saber humà, segons Max Scheler, o els plantejaments més recents de la sociologia del coneixement. La discussió teòrica sobre la necessitat d'algun tipus de coneixement a ‘priori' continua també en els autors influïts pel positivisme lògic, que rebutgen qualsevol coneixement a ‘priori' de l'experiència i sostenen que l'únic coneixement a ‘priori' són les tautologies.

En filosofia de la ciència, la distinció entre el teòric i allò observacional i el supòsit que els termes observacionals estan «carregats de teoria» recorda la distinció entre analític i sintètic. Popper mateix no té inconvenient a admetre certa similitud entre la seva teoria del coneixement com «teoria del reflector» (veure referència) i el punt de vista kantià, així com la necessitat de certs aprioris biològics en l'àmbit del coneixement.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.