Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

formalisme GEN.

En una accepció general, valoració preferent de la forma o l'estructura de quelcom enfront d'una menor valoració del que es considera, segons els diversos contextos, el seu oposat: contingut o fons, substància o matèria d'un afer o d'una cosa, valor semàntic, emotiu, expressiu, pragmÓtic o figuratiu d'una expressió lingüística o artística («contenidisme»). Com a sentit pejoratiu derivat d'aquest sentit general, formalisme és també, en els aspectes ètics o jurídics, l'atenir-se purament a la lletra i a l'aspecte de procediment d'una llei, sense tenir en compte per a res l'esperit (propòsit, finalitat, objectiu real) que va ser redactada.

EPIST. Afany de rigor metodol˛gic que impulsa a expressar les teories científiques evolucionades a manera de sistemes axiomàtics en un llenguatge formalitzat, a saber, un llenguatge artificial construït segons les regles de la formalitzaciˇ: ocupació de símbols (definits i no definits) sotmesos a regles (sintàctiques) de formació de fórmules i deducció (càlcul) de noves fórmules, el conjunt de les quals es denomina «sistema formal».

LĎG. Nom equivalent a càlcul lògic. S'entén que la lògica és una ciència formal, que només s'ocupa de la forma dels seus enunciats i de les propietats fonamentals d'aquestes formes, que són la validesa i la deducció. Per aquesta raó, es diu que la lògica no és una teoria, sinó un llenguatge simbòlic: un sistema de signes, amb regles sintàctiques de construcció i de transformació. Aquesta idea d'un pur llenguatge sense contingut, aplicada a les matemàtiques, es converteix, a partir de la publicació dels fonaments de la geometria, el 1899, de David Hilbert, en el «formalisme», una de les principals concepcions generals de les matemàtiques, junt amb el logicisme i l'intu´cionisme. Més tard, el formalisme matemàtic s'utilitza per expressar determinades parcel·les de les ciències empíriques, com són la mecànica o la termodinàmica, i de les no empíriques, com la teoria de conjunts.

El formalisme de Hilbert conté:

No obstant això, Kurt Gödel va demostrar, el 1931, que la matemàtica (aritmètica i geometria) és una teoria incompleta (conté veritats en el sistema la veritat del qual no és decidible pel sistema), i el nord-americà Alonzo Church va demostrar, el 1936, que la lògica (elemental) de predicats era indecidible (no tota fórmula té un procediment efectiu de demostració).

Veure termes relacionats.

EST. Escola russa de crítica i teoria literària que va sorgir cap a 1915-1916, va arribar al seu apogeu al principi dels anys vint i va ser suprimida al voltant de 1930. Els seus principals representants, Jakobson, Majakovskij, Slovskij, Ejxenbaum i Tynjanov, es reunien al Cercle Lingüístic de Moscou i l'Opajoz de Sant Petersburg. Partidaris del neopositivisme, els formalistes intentaven desfer-se de tota «preconcepció filosòfica» pel que fa a la natura de la creació artística. El seu objectiu era sistematitzar la ciència literària com a camp distint de l'esforç intel·lectual i situar la obra d'art al centre d'atenció, accentuant intensament la diferència entre literatura i vida, i rebutjant les explicacions biogràfiques, psicològiques i sociològiques habituals. El formalisme va entrar en crisi a la fi dels anys vint, perquè no va saber crear un esquema prou flexible i integrat que permetés reflectir la unitat bàsica de l'estructura estètica. D'altra banda, la seva interpretació heterodoxa de l'enfocament marxista de la literatura va ser durament atacat i els formalistes es van veure obligats a callar o a reconèixer els seus errors. Això va suposar l'extinció de l'escola formalista.

També s'entén com a formalisme aquella tendència estètica no figurativa de les arts plàstiques que, fundant-se en la distinció de Kant entre bellesa lliure i bellesa adherent (veure text), així com entre percepció subjectiva (sentiment de plaer) i percepció objectiva (representació d'una cosa), i acostant, en general, l'art al coneixement (es capta la bellesa en la forma igual que es coneix mitjançant la forma), situa l'essència de l'art en la sola forma i en un tipus de contemplació productiva de l'obra estètica: l'artista és un creador de formes, a saber, d'un sistema de relacions formals de línies i colors, amb els que aconsegueix l'expressió de la bellesa lliure. Els seus orígens es deuen a les idees estètiques del neokantià Johann Gottfrid von Herbart (1776-1841), que van ser després prosseguides per Konrad Fiedler (1841-1895), Adolf von Hildebrand (1847-1921) i Heinrich Wöfflin (1864-1945), entre altres. Les idees estètiques de Ortega i Gasset i Eugeni d'Ors segueixen molt sovint els punts de vista de les teories del formalisme.

Veure també formalisme ètic.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.