Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

fatum GEN.

(en llatí, oracle, destí; derivat del verb fari, parlar a algú, dir; la paraula corresponent en grec és heimarmene, part que toca en sort, destí, o fatalitat) En l'àmbit filosófico, el terme que apliquen els estoics a l'encadenament dels successos des de l'eternitat, i la causa dels quals s'atribueix al 8`(@H (logos) del món, o també al <`:@H (nomos) del món, o a les raons seminals de totes les coses; en l'àmbit de les creences populars és la fatalitat i necessitat que es vincula, en el món antic, a l'endevinació i a la astrologia, sobretot. Agustí de Hipona va ser dels primers, en el món cristià, a percebre els problemes que un destí de la persona humana governat per la necessitat i la fatalitat plantejava a les creences cristianes, encara que d'altra banda va admetre la idea religiosa de la predestinació, origen de discussions teològiques, sobre la llibertat humana i la presciŔncia divina, durant l'Edat Mitjana, la Reforma, la Contrareforma i èpoques posteriors.

Leibniz va distingir diverses classes de fata: el fatum mahometanum, entès com a destí o necessitat inexorable; el fatum stoicum, que suposa una teoria que intenta compondre la llibertat amb la necessitat, i el fatum cristianum, que compon la llibertat humana amb la voluntat divina.
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.