(del llatí tabula rasa, superfície llisa en la qual no hi ha res escrit) Metàfora difosa pels empirista anglesos (veure text) per negar en rodó qualsevol possibilitat d’idees innates i afirmar taxativament que el coneixement comença pels sentits. Amb ella es significa que la ment humana és abans de tota experiència, en paraules d'Aristòtil, que va ser el primer a recórrer a aquesta imatge, com «una superfície llisa en la qual no res no hi ha escrit» (De anima 430a). La invenció de la frase s’atribueix també a Alexandre d'Afrodísia, i abans dels empiristes van usar la frase, aquesta o una altra semblant, els estoics, Egidi Romà, Albert Magne, Tomàs d’Aquino, etc. Naturalment, el racionalisme combat aquesta teoria.

Actualment, en especial a partir de la gramàtica generativa de Noam Chomsky i de les tesis evolucionistes, s’ha tendit a tornar a la idea contrària al a tabula rasa. Així, per exemple, Steven Pinker en la seva obra La tabla rasa (Paidós, Barcelona 2003) critica obertament la tesis de la pretesa tabula rasa i la consegüent negació d’una naturalesa humana. També va en aquest sentit l’obra de Jesús Mosterín La naturaleza humana (Nueva Austral, Espasa Calpe, 2006).