Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

dialèctica EPIST.

(del grec *4"8,6J46Z JXP<0, dialektiké tekhne, art dialèctic, del verb dialego, conversar, discutir) Des d’un punt de vista històric, dialèctica és tant el simple art de la conversa i discussió i l’equivalent medieval de la lògica, com un molt complex sistema de pensament en Hegel i un mètode adequat d’interpretació de la realitat, sobretot social, en Marx, inspirat en Hegel. En la versió de Hegel, la dialèctica suposa sempre el contrast de dos elements oposats o contradictoris, que posa en evidència el caràcter canviant i progressiu de la realitat, que es desenvolupa en fases històriques que, per la mateixa força d’aquesta contradicció interna, suposen transformació i ruptura, i no una simple evolució acumulativa i lineal. En els primers diàlegs de Plató, la dialèctica apareix com l’art o esforç de trobar definicions, mitjançant el mètode socràtic de preguntes i respostes; en diàlegs posteriors, la synagogé, la reunió, i la diáiresis, la separació, apareixen com els elements definidors de la dialèctica platònica, en quant representa saber dividir per gèneres i diferències, fins que Plató identifica la seva pròpia filosofia amb la mateixa dialèctica: l’última dels ensenyaments que rep el filòsof-rei, o la visió de conjunt que adquireix qui aconsegueix ascendir per tots els esglaons de l’opinió i l’episteme fins al coneixement de les idees. Aristòtil torna a la paraula el seu ús convencional en aplicar-la als raonaments que parteixen de premisses que només representen opinions admeses (éndoxa); la dialèctica és aquí art de discutir, de dialogar amb mires a dominar l’adversari, mentre que oposa el seu sil·logisme, o demostració capaç de treure conclusions vertaderes (apodeixis), al mètode de la divisió (diáiresis) de Plató, que denomina «sil·logisme impotent».

Els estoics inicien la identificació de la lògica amb la dialèctica, idea que arribarà a l’Edat Mitjana. Cap al segle XI apareixen els primers dialèctics escolàstics, que, enfront de l’únic recurs de la revelació i la Biblia, apel·len també al «ús de la raó» i a la «saviesa de la raó», que anomenen dialèctica, i que apliquen a l’escassament conegut d’Aristòtil a través de Boeci. Destaquen en aquesta feina Berengari de Tours i alguns dels components de l’Escola de Chartres. D’aquí van sorgir les primeres disputes sobre els universals. Els filòsofs de l’Edat Moderna van identificar la dialèctica amb la sil·logística medieval d’inspiració aristotèlica, a la que van considerar un instrument del pensar poc científic, de la qual cosa són testimoni Bacon i Descartes, i fins el mateix Kant, que distingeix, en la seva Analítica, la «lògica de l’aparença» -conceptes buits d’impressions-, de la «lògica transcendental», única productora de vertader coneixement, aplicada al món de l’experiència sensible. L’ús transcendent d’aquesta lògica dóna origen a la dialèctica transcendental, de la qual té un concepte pejoratiu, perquè no representa més que un ús il·legítim de l’enteniment, que només produeix paralogismes, antinòmies i la recerca d’un ideal de la raó; contradiccions, en suma, de la raó.

Aquestes contradiccions, que Kant posa en evidència, són el punt de partida de l’idealisme absolut de Hegel. La raó, segons Hegel, és essencialment contradictòria, com ho és la realitat mateixa, que la consciència humana només pot captar per parcel·les i en fases successives. En la filosofia de Hegel desapareix la noció kantiana de «cosa en si», distinta del subjectament i totalment incognoscible. Per a Hegel la consciència humana és una fase del desenvolupament del pensament en subjecte i objecte, concepte i món, es confonen en una mateixa realitat, a la que anomena subjecte, autoconsciència i Esperit. La realitat es dóna tota al mateix temps ni és coneguda tota del tot en un sol moment, sinó que, sigui món o consciència, va sent al llarg del temps. La força que impulsa aquest moviment cap a un saber absolut, una autoconsciència total o un Esperit Absolut no és una altra que la de la dialèctica.

Fonamentalment, el pensament dialèctic sosté que tant el pensar com l’ésser, o el coneixement i la realitat, que són el mateix, són moviment cap a un punt final, l’absolut, que no és merament el terme, sinó el tot o el conjunt, «perquè la veritat és el tot, això és, l’ésser que es completa mitjançant la seva evolució», i que és també subjecte, perquè la realitat és Idea.

El moviment dialèctic el descriu Hegel -dins de la tradició de idealisme alemany- com un procés de negació i mediació, que segueixen a un primer moment de simple posició d’una cosa o un concepte; les fases d’aquest moviment, o moments de la dialèctica, han rebut correntment els noms de tesi, antítesi i síntesi (encara que aquesta terminologia s’avé més avit amb la concepció dialèctica de Fichte). La tesi és la posició o simple afirmació de quelcom, que per necessitat es presenta, al poc d’examinar-ho, com simple aparença; la negació o antítesi suposa un contrast alhora que un conflicte; les coses i el pensament són substancialment contradicció, com ja expressava antigament Heràclit. L’empenta dialèctica porta a una visió de conjunt, a un tercer moment de mediació o intent de solució de la contradicció, que s’acaba en una nova posició de la cosa o del concepte, que assumeix i alhora supera el punt de partida inicial, amb la qual cosa novament pot iniciar-se el procés dialèctic.

El procés no és, no obstant això, infinit, perquè ha d’acabar amb la comprensió total de la realitat i del pensament com un saber complet, o absolut.

El recurs al mètode dialèctic i a la seva estructura tripartita pot observar-se en tota l’obra de Hegel. Divideix fonamentalment l’esperit o idea en «esperit subjectiu, objectiu i absolut»; l’esperit subjectiu el divideix en «antropologia, fenomenologia i psicologia»; l’esperit objectiu, en «dret, moralitat i ètica», i l’esperit absolut, en «art, religió i filosofia», dividint al seu torn cadascun d’aquests estadis en altres tres. També allò real es divideix bàsicament en «Idea, Natura i Esperit» (veure gràfic).

Les idees de Hegel sobre el que ell anomena «societat burgesa» i el materialisme de Marx, són el punt de partida per a la inversió hegeliana de la interpretació de la història que du a terme el materialisme històric marxista (veure text). Marx adopta el mètode dialèctic hegelià de comprensió de la realitat, però canvia el concepte de realitat ideal pel de realitat material socioeconòmica i el de fases successives de l’Esperit pel de fases de la història real de la humanitat; el motor de la dialèctica, que en Hegel és la contradicció en la consciència i en la realitat, són en Marx les contradiccions de la societat, degudes al conflicte entre les «relacions de producció» i les «forces de producció». Per la seva banda, Engels va fer una elaboració més «divulgadora» de la concepció de la dialèctica, i fins i tot va assenyalar algunes de les lleis que, segons ell, la regeixen (veure text).

 

Divisió dialèctica de l’Esperit segons Hegel


 
 
 
 
 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.