Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

contradicció GEN.

(del llatí contradictio, acció de contradir, objecció, que tradueix el grec antíphasis: afirmació i negació oposades, i d'aquí també antipathikós, contradictori) Gènere de oposició que existeix entre afirmacions incompatibles o inconsistentes.

Aristòtil (Categories, 11b; Interpretació, 17b; Metafísica, IV, 10) distingeix quatre tipus d'oposició:

  1. entre coses correlatives (doble i meitat),
  2. entre contràries (dolent i bo),
  3. entre la privació i la possessió (salut i malaltia) i
  4. entre l'afirmació (kataphasis) i la negació (apophasis), que són les dues possibilitats de tot enunciat.

Per consegüent, la contradicció, o oposició contradictòria, es dóna entre entre enunciats dels quals un és la negació de l'altre. L'objectiu de les discussions dialèctiques entre els grecs consistia a portar a l'adversari al reconeixement de la veritat d'una proposició contradictòria a la inicialment proposta per ell, la qual cosa equivalia a obligar-lo a acceptar lògicament la tesi oposada.

LÒG. La lògica impedeix acceptar la veritat d'un enunciat i la del seu contradictori, per imperatius del principi del tercer exclòs o del principi de no contradicció. L'oposició lògica entre enunciats contradictoris exigeix que, si un és vertader, l'altre ha de ser fals i, si un és fals, l'altre ha de ser vertader. L'aplicació característica d'això es dóna entre un enunciat de tipus universal, afirmatiu o negatiu, i la seva negació particular. La contradicció existent entre dos enunciats categòrics, com «Tots els homes són lliures» i «Algun home no és lliure», exigeix que, de la veritat del segon es dedueixi la falsedat del primer; o bé, que el segon sigui la refutació del primer. Per la mateixa raó, qualsevol enunciat equival a la negació del seu contradictori. Així, «Algun home no és lliure» equival a «No és cert que tots els homes siguin lliures». L'objectiu fonamental de l'estudi de la lògica és precisament saber evitar afirmacions contradictòries, en especial, en la construcció de raonaments. Un argument que tingui premisses contradictòries és formalment sempre vàlid, perquè mai succeeix que les seves premisses siguin vertaderes i la conclusió falsa. Però té el greu inconvenient que permet extreure qualsevol mena de conclusió i, per tant, és completament inutilitzable.

Quan la contradicció s'expressa en un mateix enunciat s'anomena autocontradicció.


GEN. La contradicció s'ha aplicat també a l'àmbit de la metafísica o de l'ontologia al llarg de la història del pensament. Parmènides, entre els presocràtics, i enfront de Heràclit, per a qui les coses són i no són, va ser el primer a proposar en forma explícita una comprensió de la totalitat sota el principi de no contradicció: que «l'ens no sigui» és impossible, perquè és contradictori, i per aquest motiu ho és també el canvi. Plató va iniciar la tasca de compaginar la força lògica del principi de no contradicció amb l'evidència del canvi en la natura: «el no ser també és d'alguna manera» (Sofista, 240). Aristòtil va urgir d'una banda la validesa universal d'aquest principi aplicat a tots els éssers, «és impossible que una cosa sigui i no sigui», de manera que no hi ha un altre principi més cert que aquest, però manté, d'altra banda, que «ser» si diu de varies maneres, la qual cosa permet parlar de forma sistemàtica de tot el conjunt de la realitat, tal com fa la ciència.

La solidesa del principi, en les seves vessants lògica i ontològica, és innegable i, fins i tot amb els matisos necessaris, s'ha mantingut incommovible al llarg de la història com a fonament de la racionalitat humana, amb la sola excepció dels sistemes dialèctics. Heràclit, que explica el canvi com a tensió de contraris, és l'iniciador d'aquesta manera de pensar. Nicolau de Cusa utilitza la noció de «coincidència d'oposats» per descriure la natura divina infinita i fins i tot la natura de l'home com a representació finita seva. En la dialèctica, tant de l'idealisme de Fichte i de Hegel i com del materialisme dialèctic de Marx, la contradicció ocuparà un lloc principal, en el seu aspecte lògic i en l'ontològic. No sols és un moment dialèctic de la raó, com a oposició entre tesi i antítesi, o entre immediatesa i alienació, o entre simplicitat i escissió, o simple negació de l'afirmació, sinó que ho és també de la dialèctica de la realitat: com a estadi del desenvolupament de l'esperit o, segons Marx, com a motor de la història. Des d'una perspectiva enfrontada a la hegeliana i marxista, Karl R. Popper en un capítol titulat «Què és la dialèctica?» del desenvolupament del coneixement científic, alerta sobre els perills filosòfics i fins a històrics de no admetre el principi de no contradicció (veure text).


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.