Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

analític / sintètic, distinció EPIST.

(del grec G<"8LJ46`l, d'analyein, resoldre, separar, i de FL<2,J46`l, unir, compondre) Distinció formulada per Kant en la Crítica de la raó pura, on anomena enunciat o «judici analític» a aquell judici en què el predicat del qual està contingut en el subjecte, pertany al subjecte, i s'enllaça amb ell en una relació d'identitat, i «judici sintètic» a aquell en què el predicat del qual no està contingut en el subjecte i no s'enllaça amb ell en una relació d'identitat (veure text més abaix).La veritat dels judicis analítics es reconeix a priori, sense recórrer a l'experiència, i la dels sintètics a posteriori, recorrent a ella.

Aquesta distinció de Kant coincideix amb la que estableix Leibniz entre veritats de raó i veritats de fet, i la que proposa Hume entre relacions d'idees i qüestions de fet. Així mateix, els judicis analítics, segons Kant, només es refereixen a relacions entre conceptes (explicatius), mentre que els segons aporten informació sobre el món (extensius). Modernament s'han donat altres definicions.

Es defineixen com analítics aquells enunciats que són veritats lògiques, o són reductibles a elles (veure exemple), o aquells, la negació dels quals és contradictòria (veure exemple).El positivisme lògic va mantenir aquesta distinció com inqüestionable; va sostenir que tota veritat a ‘priori' és analítica, o tautològica, mentre que les veritats significatives eren a ‘posteriori', això és, verificables; no va admetre, no obstant això, l'opinió kantiana de l'existència de judicis sintètics a priori.

W.V.O. Quine va criticar durament la distinció «analític/sintètic», com un dels «dogmes de l'empirisme», sostenint que no són clars els criteris per identificar els enunciats analítics, ja que l'analiticitat necessita la sinonímia per ser definida i aquesta d’aquella, amb el que mai se supera una definició circular.

Veure:

veritat lògica,

veritat conceptual,

tautologia.
 
 

Immanuel Kant: judicis analítics i sintètics

En tots els judicis en què es pensa la relació entre un subjecte i un predicat [...], tal relació pot tenir dues formes: o bé el predicat B pertany al subjecte A com quelcom que està (implícitament) contingut en el concepte A, o bé B es troba completament fora del concepte A, encara que guardi amb ell alguna connexió. En el primer cas anomeno al judici analític; en el segon, sintètic. Els judicis analítics (afirmatius), són, doncs, aquells en què es pensa el lligam entre predicat i subjecte mitjançant la identitat; aquells en què es pensa l'esmentat lligam sense identitat s'anomenaran sintètics. Podríem també denominar els primers, judicis explicatius, i extensius els segons, ja que aquells no afegeixen res al concepte del subjecte mitjançant el predicat, sinó que simplement el descomponen en els seus conceptes parcials, els quals eren ja pensats en l'esmentat concepte del subjecte (encara que de forma confusa). Al contrari, els últims afegeixen al concepte del subjecte un predicat que no era pensat en ell ni podia extreure's de cap descomposició seva. Si dic, per exemple: «Tots els cossos són extensos», tenim un judici analític. En efecte, no tinc necessitat d'anar més enllà del concepte que lligo a «cos» per trobar l'extensió com enllaçada amb ell [...]. Al contrari, si dic: «Tots els cossos són pesats», el predicat constitueix quelcom completament distint del que penso en el simple concepte de cos en general. Consegüentment, de l'addició de semblant predicat sorgeix un judici sintètic.

__________________________________________________

Crítica de la raó pura, Introducció, IV, B 11 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 47-48).

 

Versió en castellà

Immanuel Kant: juicios analíticos y sintéticos


En todos los juicios en los que se piensa la relación entre un sujeto y un predicado [...], tal relación puede tener dos formas: o bien el predicado B pertenece al sujeto A como algo que está (implícitamente) contenido en el concepto A, o bien B se halla completamente fuera del concepto A, aunque guarde con él alguna conexión. En el primer caso llamo al juicio analítico; en el segundo, sintético. Los juicios analíticos (afirmativos), son, pues, aquellos en que se piensa el lazo entre predicado y sujeto mediante la identidad; aquellos en que se piensa dicho lazo sin identidad se llamarán sintéticos. Podríamos también denominar los primeros, juicios explicativos, y extensivos los segundos, ya que aquéllos no añaden nada al concepto del sujeto mediante el predicado, sino que simplemente lo descomponen en sus conceptos parciales, los cuales eran ya pensados en dicho concepto del sujeto (aunque de forma confusa). Por el contrario, los últimos añaden al concepto del sujeto un predicado que no era pensado en él ni podía extraerse de ninguna descomposición suya. Si digo, por ejemplo: «Todos los cuerpos son extensos», tenemos un juicio analítico. En efecto, no tengo necesidad de ir más allá del concepto que ligo a «cuerpo» para encontrar la extensión como enlazada con él [...]. Por el contrario, si digo: «Todos los cuerpos son pesados», el predicado constituye algo completamente distinto de lo que pienso en el simple concepto de cuerpo en general. Consiguientemente, de la adición de semejante predicado surge un juicio sintético.

__________________________________________________
Crítica de la razón pura, Introducción, IV, B 11 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 47-48).

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.