Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

revolució copernicana EPIST. HIST.

Es denomina així al canvi científic i conceptual que va suposar la hipòtesi proposada per Nicolau Copèrnic, el 1543, amb la seva obra De revolutionibus orbium coelestium [Sobre les revolucions dels orbes celests], segons la qual el Sol, i no la Terra, ocupa el centre de l'univers. El pas d'un sistema geocèntric i aeroestàtic, centrat en la posició estàtica de la Terra, segons l'astronomia d'Aristòtil i Ptolomeu, a un sistema heliocèntric, centrat en el Sol, ha estat considerat no sols com el punt de partida de la denominada revolució científica, duta a terme, més de mig segle després, per Galileu, Descartes, Kepler, Gassendi i Newton, entre altres, sinó també d'un canvi de perspectives i valors en la pròpia concepció de l'home (veure text).

El contingut fonamental de la cosmologia copernicana es troba descrit en els primers set folis del primer llibre de l'edició original de Sobre les revolucions dels orbes celests i pot exemplificar-se mitjançant el conegut diagrama dels vuit cercles concèntrics, que fa del sol el centre en repòs de l'univers. La successió dels planetes s'enumera de la manera següent: a partir del Sol, Mercuri, Venus, la Terra amb la Luna, Mart, Júpiter i Saturn. En la concepció, tradicional encara en aquest aspecte, de Copèrnic, els «orbes» planetaris eren esferes concèntriques (d'Eudox) físicament portadores del planeta en el seu període de revolució entorn del Sol (període sideral); d'aquí que s'afirmi que la traducció adequada de la paraula «orbes» del títol de l'obra de Copèrnic no ha de ser orbes o òrbites, sinó «esferes». La novetat principal és que Copèrnic va substituir la posició central de la Terra per la del Sol, deixant que la Terra es mogués lliure per l'univers dotada de tres moviments (veure text). L'última de les esferes copernicanes és la tradicional «esfera de les estrelles fixes», que Copèrnic pot deixar immòbil, perquè el seu moviment s'explica per la rotació diària de la Terra. Els moviments reals dels planetes els descriu Copèrnic primer en l'anomenat Commentariolus, primer esbós del sistema heliocèntric (veure text), i després a la seva obra definitiva, De revolutionibus. Si el sistema del món tal com es descriu en la primera obra sembla que redueix bastant la complexitat del sistema de Ptolomeu (de 80 a 34 cercles), en la segona la complexitat matemàtica augmenta. La crítica que Copèrnic dirigeix a Ptolemeu no és perquè el Sol no ocupi el centre de l'univers (en realitat, per a Copèrnic el Sol no està absolutament centrat: l'òrbita de la Terra és una excèntrica), sinó per no haver explicat els moviments celests recorrent només a cercles amb moviment uniforme i, sobretot, per haver utilitzat l'equant (artifici geomètric que permetia calcular el moviment no uniforme d'un planeta suposant-lo dependent d'un centre distint del centre geomètric del cercle [veure cita]). Copèrnic insistia que tots els moviments havien de ser circulars i uniformes, per la qual cosa es va oposar terminantment a tota explicació matemàtica basada en l'ús de l'equant, cosa que feia entendre que «el planeta sembla moure's amb una velocitat sempre uniforme, però no respecte a la seva deferent ni tampoc respecte al seu propi centre» (Commentariolus, Introd.). I. Bernard Cohen defensa el punt de vista que el sistema cosmològic de Copèrnic va ser a penes, per al mateix Copèrnic, un instrument matemàtic quelcom més precís que el de Ptolemeu i, sobretot, més d'acord amb la llei fonamental de l'astronomia, que exigia que tot moviment fos circular i uniforme. Sosté, a més a més, que en aquest sentit l'únic avanç real, d'inspiració copernicana, van ser les Taules prutèniques o prussianes, d'Erasme Reinhold, compostes en honor del duc Albrecht de Prússia i publicades el 1551. La vertadera «revolució copernicana», afirma aquest autor, no va tenir lloc fins al s. XVII i va ser duta a terme per Kepler, Galileu, Descartes i Newton; el sistema del món de Newton no es va inspirar en Copèrnic, sinó a l'univers de girs el·líptics, tal com el concebia Kepler. La transcendència, en definitiva, de l'obra de Copèrnic, la llavor de la futura revolució científica, va estar en la importància que els seus successors van donar a la nova posició que ocupava el Sol a l'univers: la imatge heliocèntrica de l'univers preconitzada per Copèrnic no sols simplificava els càlculs matemàtics sobre els planetes -no sols salvava millor els fenòmens-, sinó que va arribar a ser entesa com una explicació real.


Termes relacionats

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.