Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

causa EPIST.

(del llatí causa, procés judicial, responsabilitat moral, que tradueix el grec "ÆJ\", aitía, en el seu doble sentit de responsabilitat i explicació, sobretot usat en plural: aitiai). En general, l’acció capaç de produir quelcom, que anomenem efecte o resultat, o allò que és la raó que determina que alguna cosa succeeixi. En l’àmbit filosòfic, és concebuda com un dels termes d’una relació (la relació de causalitat) que explica l’existència d’un terme per la de l’altre: A és causa de B, si la presència de A explica la presència o existència de B, noció que pot reforçar-se dient que l’existència de A és suficient o necessària, o ambdues coses alhora, per a l’existència de B; aquesta relació, de fet, pot precisar-se de molt diverses maneres. En tot cas, en la nostra vida pràctica i en les explicacions racionals o en metodologia, usem el concepte de causa suposant alguna mena de necessitat entre A i B. Així, som agents que actuem per obtenir els fins que ens proposem, aconseguint que el que considerem que és una causa porti a terme el seu efecte, i sabem també que hi ha coses que no podem aconseguir, perquè obeeixen a una impossibilitat física i, per tant, estan sotmeses a les seves causes naturals. La ciència, pel seu costat, pot definir els seus objectius com l’estudi i el coneixement de les causes dels fenòmens, que formula en explicacions causals, encara que pugui admetre’s que no tota explicació científica és causal i, fins i tot, que no tot fenomen físic té una causa en sentit estricte.

S’observen quatre fases històriques, segons Kuhn, en el desenvolupament del concepte causal aplicat a la ciència empírica. Durant l’Edat Mitjana, va dominar la teoria aristotèlica de la causa. Segons Aristòtil, qualsevol canvi de la natura s’explica responent a la pregunta: Per què ha succeït l’esmentat canvi? Les quatre maneres fonamentals de respondre tenen en compte la matèria, la forma, l’agent o iniciador i la finalitat. Després del Renaixement, i durant el s. XVII, el concepte de causa es va restringir, sobretot per obra de Bacon, Galileu, Descartes i Newton, a l’explicació per la causa eficient, desapareixent de la ciència l’interès per les causes finals i reduint la noció de matèria i forma a la de partícules materials dotades de moviment. Sorgeix així l’explicació (causal) mecanicista, que al llarg del s. XVIII s’aplica a tots els fenòmens (electricitat, magnetisme, calor, etc.), i els redueix als principis newtonians. D'aquesta manera, les quatre causes aristotèliques es redueixen a una: la causa eficient (encara que barrejada amb la causa material i, sovint. donant per pressuposada una causa final que segueix impregnant de teleologia bona part dels discursos sobre el món).

En el pensament cartesià la noció de causa juga un paper fonamental, per bé que en certa manera resta "amagat". Segons Descartes posseïm la idea de Déu, i atès que és la idea d’una substància infinita i que no és possible que un efecte sigui superior a la causa que l’engendra, ha d’existir una causa infinita (Déu) que sigui la responsable de l’existència en la ment de l’idea d’una entitat infinita. Es tracta d’una variant de l’argument ontològic d'Anselm de Canterbury basat en una noció pressuposada, però no analitzada, de causalitat. Finalment, la noció de causa acaba justificant en Descartes, després de l’esforç del dubte metòdic, l’existència de Déu i del món. (Veure esquema del dubte metòdic)

Per altra part Hume desenvoluparà una demolidora crítica del concepte ingenu de causa i crearà les bases per a una nova filosofia de la ciència.Tot raonament sobre l’experiència, diu Hume, es basa en la suposició que la naturalesa transcorre d’una manera uniforme. Però aquest supòsit no té cap base racional (no es funda en una demostració); es funda en una mera creença, que es deu a l’observació d’una conjunció constant dels fets en l’experiència. A la idea de «causa», que apliquem a fets dels quals diem «A és causa de B» no correspon cap altra impressió sensible que la presència contigua a l’espai i successiva en el temps de A (causa) i B (efecte). Però, en realitat, a la idea de causa li atribuïm una altra característica que és la de connexió constant entre A i B. Aquesta idea no correspon a cap impressió sensible, és només fruit de l’associació d’idees deguda al costum o hàbit d’observar que «sempre que A, llavors B», o bé que «no es produeix B, si no existeix prèviament A». Tenim per costum associar el que hem observat que es produeix repetidament, i traduïm l’associació com una connexió necessària (veure text). A aquesta connexió necessària hauria de correspondre alguna impressió externa o interna: externament, no hi ha res més que la conjunció de A i B; internament, no hi ha res més que la inclinació, que produeix el costum, de passar d’un fet a un altre que normalment l’acompanya. La «necessitat» és merament mental, no està en les coses, ni en la naturalesa, «pertany del tot a l’ànima». Si s’afegeix que, posant la confiança en el principi de causalitat, creiem que el que ha succeït en el passat succeirà igualment en el futur (veure text), llavors cal que ens adonem d’haver argumentat dins d’un cercle viciós, o amb un argument circular: només podem suposar, és a dir, donar per fet, i no provar, que el futur serà semblant al passat; (veure exemple) o bé, tot el que sabem del futur ho sabem per experiència, per arguments que són només probables i, per tant, no demostratius.

Aquesta crítica de Hume al principi de causalitat oposa directament Hume no només a Descartes i als racionalistes en general, sinó al mateix Locke i als supòsits de la física de Newton. D’una banda, segons l’empirisme de Hume, el coneixement de la naturalesa no és demostrativament cert, com ho és en el racionalisme, però, per una altre banda, sabem que la ciència de la naturalesa es basa en l’observació i la inferència inductiva, la qual, per definició, només ofereix un coneixement probable. I així neix, històricament, l’anomenat problema de la inducció, que ha de tenir repercussions directes en la teoria de la ciència.

En el s. XIX, encara que es va mantenir la importància de l’explicació mecanicista dels fenòmens, va disminuir l’interès per la causa física (integrada per la fusió de la causa material i eficient d’Aristòtil) i va augmentar l’interès per la formulació matemàtica de les lleis que seguien els fenòmens: aquests s’explicaven deduint-los d’equacions diferencials més les condicions físiques inicials. És a dir, la formulació (la forma) matemàtica explicava prou el món físic.

El s. XX suposa un nou canvi. Per a l’explicació dels fenòmens físics no pot donar-se primacia a cap aspecte parcial. D’altra banda, han aparegut noves nocions fonamentals que han d’entrar en l’explicació dels fenòmens. Així, el concepte de camp de forces o d’energia espacialment distribuïda entorn dels cossos, que replanteja la qüestió de l’acció a distància (entre la causa i el seu efecte) i on no són adequades les explicacions de tipus mecanicista (és l’energia la que es relaciona amb el moviment, no la matèria), les noves propietats de la matèria atòmica només descriptibles matemàticament; la teoria de la relativitat especial, que imposa limitacions a l’explicació causal per a successos massa pròxims espaitemporalment, atès que cap procés causal pot ser més veloç que la llum; la física quàntica, en la que el principi d’indeterminació del món subatòmic i el de complementarietat per a les partícules elementals determina que hagi de parlar-se de lleis estadístiques i d’explicacions de tipus probabilístic: tot això obliga a un replantejament de la noció de causa i a la negació fins i tot de que la causalitat sigui una relació universal present en tots els fenòmens del món físic.

Tradicionalment, la noció de causa s’ha relacionat directament amb la de llei de la natura i amb la de determinisme. Per les raons adduïdes, la noció de causa s’interpreta, en l’actualitat, en filosofia de la ciència, com un tipus de explicació científica o com una llei causal.

 

Veure termes relacionats.

 

 


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.