noümen HIST.

(del grec noumena, les coses pensades, els intel·ligibles, terme que Plató aplica a les idees, en Timeo 51b)

Paraula amb què Kant es refereix, per oposició al fenomen, a l'objecte de l'enteniment com a condició de possibilitat del coneixement fenomènic. En tant que condició de possibilitat o condició transcendental, resta fora de tota experiència possible. Sovint s'identifica amb la cosa en si, és a dir, amb les coses tal com se suposa que són en si mateixes, més enllà del que podem conèixer per l'experiència, que només ens dóna accés al fenomen, o objecte conegut, mitjançant la sensibilitat i l'enteniment. La cosa en si no pot ser coneguda, sinó només pensada; és un pur intel·ligible; la seva existència l'exigeix la presència de quelcom que només pot ser la seva aparença, o el seu fenomen (veure cita). L'acceptació o no acceptació de l'existència d'allò noümènic va dividir a la filosofia postkantiana  que va engendrar l'idealisme alemany, especialment amb autors com Fichte, Schelling i Hegel. També en el moviment neokantià es va revitalitzar la polèmica sobre la distinció entre fenomen i noümen, rebutjant-se l'existència d'aquest.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.