contingent GEN.

1. El no necessari, però que és, tot i que podria no ser. Per a Tomàs d'Aquino l'ens contingens (el món, l'ésser humà i, en general tot allò creat per Déu) s'oposa a l'ens necessarium que identifica amb Déu. L'èsser contingent és aquell que no és per si mateix, sinó per un altre. Per exemple, jo no sóc necessari,  ja que he nascut d'un pare i una mare, de manera que el meu ésser no me l'he donat jo mateix, diria Tomàs d'Aquino. En canvi, segons ell, Déu és l'ésser necessari, ja que no ha estat creat, i tampoc no pot deixar de ser. Leibniz va emprar aquesta distinció en la seva separació entre veritats de fet (que són contingents) i veritats de raó (que són necessàries). Per això, els enunciats contingents poden ser vertaders o falsos, de manera que la seva negació no implica contradicció. En canvi, la negació d'un enunciat necessari és contradictòria.

2. De vegades també es refereix al possible, que pot ser o no ser.

3. Com a modalitat alèctica és l'enunciat que inclou una veritat possible o una falsedat possible: «demà hi haurà o no hi haurà una batalla naval».

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.