Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

individualisme GEN.

Actitud vital i teòrica que tendeix a destacar la importància de l’individu enfront del grup, la societat o col·lectivitat, tant en un aspecte ontològic com en un aspecte eticosocial; com a postura teòrica s’enfronta a les diverses formes, tant socials com filosòfiques o ideològiques, del seu oposat el col·lectivisme.

En l’aspecte ontològic, se suposa que l’individu és anterior a qualsevol forma d’agrupació, societat i institució, de manera que cap d’aquestes coses tindria sentit sense la preservació íntegra de les parts individuals que les componen.

En l’aspecte eticosocial, l’individu i els seus drets es consideren com el valor suprem enfront de qualsevol domini de les formes col·lectives d’organització social: Estat, Església, institució social, etc.

L’individualisme apareix en l’època moderna, i amb el Renaixement, la reforma protestant i la Il·lustració adquireix més gran importància i projecció universal. El liberalismo polític, que endinsa les seves arrels en la filosofia política de Locke, dels il·lustrats i en els plantejaments econòmics del lliurecanvisme anglès, ha estat el defensor històric dels drets i de la llibertat de l’individu en la societat democràtica, tal com han estat recollits en les Declaracions dels Drets de l’Home i del ciutadà o dels drets humans. També els sistemes filosòfics han estat un reflex de l’individualisme o del col·lectivisme de la pròpia època, o ben han influït en ells. Així, han estat impulsors de l’individualisme grans autors de l’empirisme anglès, com Hobbes o Locke, o de la il·lustració francesa i alemanya, com Rousseau i Kant, i filòsofs existencialistes o vitalistes, com Kierkegaard i Nietzsche, que van reaccionar contra les línies generalitzadores i col·lectivitzadores de l’idealisme alemany, de Hegel, sobretot.

Tant el marxisme com l'estructuralisme poden considerar-se com l’antítesi més directa de l’individualisme. En concret,

Maz Stirner, en L’únic i la seva propietat (1845), defensa una forma extrema d’individualisme.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.