Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

inducció EPIST.

(del llatí inductio, acció de conduir, introduir, que tradueix el grec ¦B"(T(Z, epagogé, derivat d'epagein, conduir, portar) En un sentit general, ja des de l'antiguitat clàssica, es refereix a la idea de dirigir-se un mateix o dirigir als altres cap a un concepte general o cap a una veritat universal, a partir de casos menys generals o universals. En la pràctica suposa creure que del coneixement dels fets, directament coneguts, podem passar al coneixement d'hipòtesi, lleis o teories. En un sentit estricte, tal com la defineix la lògica, és una forma no deductiva de raonar o inferir, empleada en la ciència i en la mateixa vida quotidiana, que es caracteritza perquè la conclusió conté més informació que la que contenen les premisses, per la qual cosa, fins i tot sent vertaderes les seves premisses, la conclusió pot ser falsa. Es caracteritza, per tant, com:

La primera característica posa en evidència la debilitat de la manera inductiva d'argumentar: utilitzem en realitat raonaments en què no ens sembla contradictori admetre la veritat de les premisses, però no la de la conclusió. La segona característica posa de manifest l'interès que ofereix aquest tipus d'argumentació en la ciència i en la vida pràctica: a diferència del raonament deductiu (deducció), augmenta el coneixement. Els raonaments inductius, malgrat ser invàlids, des de la perspectiva de la lògica deductiva, no manquen d'interès i importància, perquè d'alguna manera són característics de la ciència empírica

Exemple 1

Exemple 2

Exemple 3

(W. Gustason, Reasoning from Evidence, Macmillan College Publishing Company, Inc., Nova York 1994, p. 9.)

En cadascun d'aquests casos, la conclusió no se segueix necessàriament de les premisses i, per més raonables que puguin aparèixer les conclusions, poden ser falses:

Però ningú dubtaria per exemple de la raonabilitat d'una condemna per assassinat contra Jones. La raonabilitat d'aquests arguments es basa en què, si bé la veritat de la conclusió no està garantida per les premisses, aquestes fan molt raonable creure en la veritat de la conclusió. En un raonament deductiu la veritat de la conclusió està garantida per la seva forma lògica (si les premisses són vertaderes), mentre que en un raonament inductiu la veritat de la conclusió depèn de la força de les evidències o de les proves continguda en les premisses. Per aquesta raó, la força inductiva d'un raonament pot ser major o menor, és a dir, el raonament pot ser més o menys probable. Amb tot, un raonament inductivament sòlid pot tenir una conclusió falsa, fins i tot en el cas que les premisses siguin vertaderes. La raó està que, en un argument inductiu, la conclusió va més enllà de les premisses i afegeix informació no continguda en elles; el coneixement que proporcionen no està ja contingut en les premisses, sinó només recolzat per elles. El suport que aquestes confereixen pot ser més o menys fort o feble.

La noció bàsica de força inductiva d'una argumentació (el grau de veritat que s'imposa la conclusió) se sol explicar mitjançant el concepte de probabilitat: si una determinada inferència inductiva és un bon argument (gaudeix de gaire força inductiva), hi ha una probabilitat elevada que la conclusió sigui vertadera. Aquesta probabilitat inductiva admet graus i ve a ser la mesura amb què es valora la força inductiva d'un raonament. Es caracteritza com un concepte condicional («la probabilitat de P a condició que Q»), compost per dos enunciats, dels quals un el constitueix la conclusió i l'altre les premisses o la conjunció de premisses de l'argument inductiu «És molt probable que Pau no hagi volgut venir», és un enunciat probabilitari que pot interpretar-se com a conclusió de «Pau sol ser puntual» i «Passa mitja hora del temps convingut».

En l'exemple (2), anomenant a les premisses A i a la conclusió B, podem dir: que «la Pr (B) és elevada», o que «és molt probable que Jones va matar a Smith». Aquesta probabilitat sol expressar-se, quan és possible, numèricament. Després de llançar una moneda a l'aire, podem suposar que és probable que «la moneda cau de cara» (conclusió: B), ja que sabem que «és simètrica, ben construïda i ja l'hem llançat molts cops i hem vist que les possibilitats es reparteixen per igual» (premisses: A); la probabilitat de la conclusió s'expressa numèricament com: Pr (B)=0,5.

Veure termes relacionats.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.